dijous, 29 de maig de 2014

2014: ALZIRA NO ES AMIGA DE LA INFANCIA

Hemos podido leer en la prensa comarcal que el Pleno del Ayuntamiento aprobó el pasado 30 de abril solicitar la renovación del reconocimiento de Alzira como Ciutat Amiga de la Infancia, y que los días 5 y 6 de mayo se reunieron en paralelo las dos secciones del Consejo Municipal de Niños y Niñas, los de Especial y Primaria y los de Secundaria.

Dos noticias esperadas, como se espera el paso de las estaciones o que llegue la Navidad en diciembre y las Fallas por Sant José. Como ya comenté hace unos meses, el Ayuntamiento saca cuatro veces al año el florero del Consejo de Niños y Niñas, enjuaga las flores de plástico y lo pone en la mesa del salón de plenos, para hacerle una foto con algún concejal o concejala, porque la alcaldesa ni va.

No hay que repetir que este Consejo Municipal de Niños y Niñas no tiene nada que ver con lo que se entiende como Consejo de Participación Infantil, que se define como órgano formal donde los y las menores de 18 años hacen valer su derecho de participar, de ser escuchados y poder comunicarse directamente con las autoridades municipales. Un lugar para aprender a convivir y aprender la democracia participativa, en continua relación con el conjunto de niños y niñas y adolescentes de la ciudad y de los adultos y sus gobernantes.

Y esto, desde la reflexión personal y social del “bien común”, para conseguir que niños y adolescentes, en general y en pequeño comité, tengan la posibilidad de manifestar y decidir cómo quieren que sea su ciudad, de la que son parte ahora en el presente y lo serán en el futuro. Y los adultos, especialmente los gobernantes, les reconozcan sus derechos y tengan en cuenta su opinión.

Está claro que esto no es, ni de lejos, lo que, trimestralmente, se hace cuando se sacan los floreros de los Consejo de Niños y Niñas de Alzira. Ni se les hace caso ni se les tiene en cuenta más allá de decir que pidan y vuelvan a pedir, como si fueran vasallos de unos señores y señoras que sólo les quieren para la foto. En lo que desde el Ayuntamiento siguen denominando “Observatorio Infantil” (unas fichas con sugerencias, propuestas o denuncias) se repiten como una letanía las mismas propuestas, denuncias y sugerencias, sin que haya una aplicación real a las políticas ni en los presupuestos municipales. Y no se conoce ninguna evaluación ni contraste entre las necesidades y las demandas y los resultados que pueden verse en las calles y en los programas de las concejalías.

Para aspirar una ciudad a ser reconocida como “Amiga de la Infancia” es necesario que haya un Consejo de Participación Infantil pero hacen falta mas cosas como, por ejemplo, tener un Plan Local de Infancia y Adolescencia, unos informes sobre la situación de la infancia y la adolescencia en el municipio, unos Presupuestos previstos y reales aplicados, una evaluación del impacto que están produciendo las políticas que se aplican y una coordinación interna y externa de los técnicos y políticos responsables. Pero, además y también, una difusión en el municipio de la Convención de los Derechos de la Infancia y Adolescencia a la ciudad, una sensibilización de la población en cuanto a las necesidades y derechos de niños y adolescentes y una colaboración con otras entidades locales que trabajan para el infancia a diferentes niveles.

Cuando en el Pleno de 2003 el Ayuntamiento de Alzira acordó iniciar el proceso de reconocimiento como Ciutat Amiga de la Infancia se apoyaba en unos planteamientos políticos municipales de interés en la participación, recursos presupuestarios y personales aplicados y actividades en marcha o programadas. La primera solicitud de reconocimiento fue un inicio de compromiso de que la Infancia fuera una prioridad para Alzira y, poco a poco, fueron aumentando los programas y las realidades, con la participación ciudadana, alternativas de ocio saludable, programas en la radio municipal, integración de menores extranjeros, etc.

Más de 10 años después, aquello que se explicó a UNICEF que se estaba haciendo y comenzando a hacer no ha crecido ni ha empapado la política municipal alzirenya colocando a niños y adolescentes como elementos centrales. Al contrario y peor todavía, han ido desmontando despacio aquello que se empezaba entonces a hacer, sin añadir alternativas ni plantear nuevas actividades o programas de participación, ocio, sensibilización sobre los Derechos de Niños y Niñas, medios de comunicación locales, movilidad urbana, etc. Incluso, ni se ha protegido como teóricamente haría falta a los menores porque no los afectan tanto de cerca los efectos negativos de esta crisis económica con más becas y ayudas de libros o de comedor, de actividades deportivas o extraescolares o alternativas a los comedores escolares en las vacaciones escolares, por ejemplo, que en verano las niñas y los niños también comen.


Es una lástima, pero Alzira no es una ciudad que se comporte ni esté en camino de comportarse como “Amiga de la Infancia” y por eso me da vergüenza ver como vuelven a solicitar el reconocimiento. Porque ahora no es momento de futuribles y posibilidades, sino de evaluar la realidad actual y la lamentable evolución de la política municipal en cuanto a los niños y adolescentes en los últimos años. Y no es sólo cuestión de falta de dinero y presupuestos sino de sensibilidad del gobierno municipal y de las personas que lo conforman. Y esa sensibilidad de cara a niños y adolescentes hace muchos años que ni está ni se la espera.


Eduard Hervàs
Psicólogo

dimarts, 27 de maig de 2014

VERGONYA D'ALZIRA, QUE VOLEN QUE DIGUEN QUE ÉS AMIGA DE LA INFÀNCIA


Hem pogut llegir els darrers dies a la premsa comarcal que el Ple de l’Ajuntament aprovà el passat 30 d’abril sol·licitar la renovació del reconeixement d’Alzira com a Ciutat Amiga de la Infància, i que els dies 5 i 6 de maig es reuniren en paral·lel les dues seccions del Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes, els d’Especial i Primària i els de Secundària.
Dues notícies esperades, com s’espera el pas de les estacions o que vinga Nadal en desembre i les Falles per Sant Josep. Com ja vaig comentar fa uns mesos, l’Ajuntament trau quatre vegades a l’any el florero del Consell de Xiquets i Xiquetes, renta les flors de plàstic i el posa a la taula del saló de plens, per fer-li una foto amb algun regidor o regidora, perquè l’alcaldessa ni va.
No cal repetir que aquest Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes no té res a veure amb el que s’entén com a Consell de Participació Infantil, que es defineix com a órgan formal on els i les menors de 18 anys fan valdre el seu dret de participar, de ser escoltats i poder comunicar-se directament amb els autoritats municipals. Un lloc  per a aprendre a conviure i aprendre la democràcia participativa, en contínua relació amb el conjunt de xiquetes i adolescents de la ciutat i dels adults i els seus governants.
I açò, des de la reflexió personal i social del “bé comú”, per aconseguir que infants i adolescents, en general i en petit comité, tinguen la possibilitat de manifestar i decidir com volen que siga la seua ciutat, de la que en són part ara al present i en seran en el futur. I els adults, especialment els governants, els reconeguen els seus drets i tinguen en compte la seua opinió.

És clar que açò no és, ni de molt lluny, el que, trimestralment, es fa quan es trauen els floreros dels Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira. Ni se’ls fa cas ni se’ls té en compte més enllà de dir que demanen i tornen a demanar, com si foren vassalls d’uns senyors i senyores que només els volen per a la foto. En allò que des de l'Ajuntament segueixen anomenant “Observatori Infantil” (unes fitxes amb suggeriments, propostes o denúncies) es repeteixen com una lletania les mateixes propostes, denúncies i suggeriments, sense que hi haja una aplicació real a les polítiques ni als pressupostos municipals. I no es coneix  cap avaluació ni acarament entre les necessitats i les demandes i els resultats que poden veure's als carrers i als programes de les regidories.
Per a aspirar una ciutat a ser reconeguda com a Amiga de la Infància” és necessari que hi haja un Consell de Participació Infantil però calen mes coses com, per exemple, tindre un Pla Local d'Infància i Adolescència, uns informes sobre la situació de la infància i l’adolescència al municipi, uns Pressupostos previstos i reals aplicats, una avaluació de l’impacte que estan produint les polítiques que s’apliquen i una coordinació interna i externa dels tècnics i polítics responsables. Però, a més i també, una difusió al municipi de la Convenció dels Drets de la Infància i Adolescència a la ciutat, una sensibilització de la població quant a les necessitats i drets d’infants i adolescents i una col·laboració amb altres entitats locals que treballen per al infància a diferents nivells.
Quan al Ple de 2003 l'Ajuntament d'Alzira acordà iniciar el procés de reconeixement com a Ciutat Amiga de la Infància es recolzava en uns plantejaments polítics municipals d'interés en la participació, recursos pressupostaris i personals aplicats i activitats en marxa o programades. La primera sol·licitud de reconeixement fou un inici de compromís de que la Infància fora una prioritat per a Alzira i, a poc a poc, anaren augmentant els programes i les realitats, amb la participació ciutadana, alternatives d'oci saludable, programes a la ràdio municipal, integració de menors estrangers, etc.
Més de 10 anys després, allò que s'explicà a UNICEF que s'estava fent i començant a fer no ha crescut ni ha amerat la política municipal alzirenya col·locant a infants i adolescents com a elements centrals. Al contrari i pitjor encara, han anat desmuntant a poc a poc allò que es començava aleshores a fer, sense afegir alternatives ni plantejar noves activitats o programes de participació, oci, sensibilització sobre els Drets de Xiquets i Xiquetes, mitjans de comunicació locals, mobilitat urbana, etc.  Fins i tot, ni s'ha protegit com teòricament caldria als menors perquè no els afecten tant de prop els efectes negatius d'aquesta crisi econòmica amb més beques i ajudes de llibres o de menjador, d'activitats esportives o extraescolars o alternatives als menjadors escolars en les vacances escolars, per exemple, que a l'estiu les xiquetes i els xiquets també mengen.
És una llàstima, però Alzira no es una ciutat que es comporte ni estiga en camí de comportar-se com a “Amiga de la Infància” i per això em fa vergonya veure com tornen a sol·licitar el reconeixement. Perquè ara no es moment de futuribles i possibilitats, sinó d'avaluar la realitat actual i la lamentable evolució de la política municipal quant als infants i adolescents en els últims anys. I no és només qüestió de manca de diners i pressupostos sinó de sensibilitat del govern municipal i de les persones que el conformen. I eixa sensibilitat de cara a infants i adolescents fa molts anys que ni està ni se l'espera.

Eduard Hervàs
Psicòleg

diumenge, 16 de febrer de 2014

PSICOPATOLOGIA D'UNA ALCALDIA

Conec Elena Bastidas des que començà com a regidora a l'Ajuntament d'Alzira i jo treballava al Departament d'Educació com a psicòleg. Aleshores ella estava doblement en l'oposició: l 'oposició política i preparant-se a oposicions, crec recordar que per a jutgessa. No parlava valencià de manera habitual i es plantejà aprendre'n i parlar-ne, que havia de ser bo per al seu futur. En poc de temps deixà les dues oposicions, es professionalitzà com a dona política i de partit i començà a defendre's en valencià per tal de poder usar-lo quan considera convenient, com ara mateix ja ho fa. 
 
Però no vull ni m'interessa escriure una biografia d'Elena ni descriure les nostres relacions que, si al principi foren ben normals per a una regidora jove de l'oposició i un tècnic municipal, després es van dissoldre en el no-res, encara no sé per què i ni m'interessa, perquè ja no he de posar a la pràctica els objectius polítics i programàtics d'un govern municipal, com aleshores.
Ara només vull reflexionar sobre com m'ha impressionat i, fins i tot, afectat la notícia eixida als mitjans escrits i digitals, amb alguns comentaris d'altres lectors, sobre el previsible desnonament per expropiació d'unes persones que ara mateix viuen al Torrejó Alt d'Alzira. Per a enderrocar-les i ubicar-hi un parc, jardinet o similar. Pel que vaig llegir, hi ha algunes persones a les que pagaran una misèria per deixar-los sense casa; en algun cas, 1.500 o 2.000 euros.
Pel que sembla, Elena es sentí entre ofesa, agredida i amenaçada quan un veí del Torrejó li va dir en el programa ‘L’alcaldessa respon que si el tiraven de sa casa, amb els diners que li quedaren es compraria una escopeta. La seua resposta institucional fou dir-li al policia que el llançara fora de la sala. Algun comentari en un diari local digital parlava de la manca d'empatia i la gelor de l'alcaldessa davant d'una persona amenaçada de quedar-se sense la seua casa que, suposem pel preu, potser siga xicoteta i miserable, en un barri deprimit i degradat. Però és sa casa, el lloc on viu i pensava viure, on dorm, menja i es resguarda de la pluja i del fred i s'amaga del sol, on té les seues moltes o poques pertinències i records d'una vida.
I, professionalment parlant, vaig pensar que qualsevol Alcaldia, també la d'Alzira, recolzada amb els vots de la seua ampla majoria, que ofereix llançar de sa casa a una persona o una família, té una greu psicopatologia. No parle de malaltia mental d'Elena, que no és el cas ara, ni tampoc no m'importa. Ella pot tindre la seua psique com vulga,  puga i li deixen. Em referisc a l'Alcaldia com a concepte i concreció com a centre de poder municipal que, si no tinc mal entès, hauria d'administrar la ciutat amb l'objectiu d'aconseguir el bé comú.
Em pregunte jo si hi ha algun bé comú en un jardinet, parc o similar construït sobre els enderrocs de d'unes cases d'on han hagut de llançar als seus habitants a canvi de 1.500 o 2.000 euros, perquè no se'n volien anar a bones. No a canvi d'una altra casa similar, en un lloc pròxim i, aprofitant l'ocasió, amb millors condicions. No, simplement pagant el preu que se li marca per l'Ajuntament -o un poc més si s'atreveix a al·legar i recórrer-ho judicialment, si cal.
No, no és un bé comú. I si l'Alcaldia només fa que manar que tiren de la sala al senyor que es nega a anar-se'n i diu que comprarà una escopeta amb els pocs diners que li quedaran és que té una certa psicopatologia, potser Psicopatia Institucional. És una manca de sentiments en relació a les persones a les que se'ls pot estar fent mal i seguir fent-los-en. Psicopatia institucional, quan importa només  el que la institució programa i fa sense pensar en aquells als qui es pot llastimar. 
No parlaria d'Autisme Institucional, perquè la comunicació existeix i és selectiva, i es sap molt bé com i a qui cal afavorir i a qui no. Sempre hi ha persones i institucions més arrimades a qui cal acontentar i procurar no fer sofrir de cap manera. 
No és Autisme institucional, encara que ho semble quan l'Alcaldia es nega al diàleg amb una part de la seua ciutadania que, haja-la votat o no, és ciutadania, paga impostos, les despeses i els seus jornals. O quan fa oïdes sordes a la veu dels xiquets, xiquetes i adolescents, any rere any, a qui fan creure que els faran cas algun dia. Al final, els adolescents es fan majors, volen del niu i un problema menys; ja n'entraran uns altres per a les fotos.
Les institucions psicopàtiques no solen anar als professionals de la salut mental, perquè no són conscients de la seua malaltia. El seu afany de simulació i d'autoengany els supera i arriben a voler fer creure que el bé comú d'un jardinet pot aconseguir-se amb allò que anomenen amb les seues amistats “danys col·laterals”. L'autocomplaença que els ve del poder dels vots arreplegats a les urnes els impedeix confrontar-se amb la realitat, llàstima siga i llàstima de vots.
Mirant-ho bé, trobaríem també a l'Alcaldia trets que podrien determinar l'existència d'altres trastorns, però no Esquizofrènia Política, que li permetria des-responsabilitzar-se dels efectes de les seues decisions, per acció o omissió. Normalment l'Alcaldia dissimula i simula amb somriures, però segur que quan es mira sola a l'espill municipal, en trobar-se el rictus fred i cínic, tanca els ulls i recorda el recompte dels vots, com si foren l'única font de saviesa i dignitat i l'excusa perfecta per a manar fer i desfer. És aleshores quan s'adona que té dret a tot perquè és reconeix com una perfecta Alcaldia Feudal, i es riu perquè es convenç que es bo per a la ciutat fer un jardí sobre els enderrocs de les cases expropiades dels seus vassalls.

Llàstima.
Eduard Hervàs
Psicòleg

dimecres, 20 de novembre de 2013

CONSELL DE XIQUETS I XIQUETS D'ALZIRA, EL FLORER DE L'ALCALDESSA

Hui, dia 20 de novembre de 2013, també és el Dia Internacional de la Infància, diuen. I des de l'any 2000, a Alzira hi ha el Consell Municipal de Xiquets i Xiquets, que sol constituir-se per aquestes dates, en un reconeixement teòric de la importància que tenen els xiquets per a la ciutat -Alzira- del present i del futur.
No he pogut trobar a les pàgines de l'Ajuntament d'Alzira si enguany també s'hauran elegit i es constituirà el Consell. Supose que sí, perquè la inèrcia és una força ben gran Alzira i el seu Ajuntament. I supose que alguna nota eixirà ala nostra premsa local i comarcal.
Feu-vos un favor, perquè no us enganyen una altra vegada. Quan llegiu la nota a la premsa o a la web municipal, feu una ràpida traducció al llenguatge real i llegiu ben bé "ja han canviat les floretes del florer que té la Sra. alcaldessa Bastiidas a l'armariet del seu despatx, i el deixarà damunt la taula uns quants dies per fer-li alguna foto per repartir i guardar".
Perquè això és ara mateix el Consell de Xiquets i Xiquetes d'Alzira, un florer, fins i tot amagat en un armariet o un calaix, no sé massa bé, però tancat perquè no es veja i traure'l de quan en quan per fer-li una foto.

En gener de 2007 vaig escriure en la revista "Escola Catalana" "En aquests sis cursos passats s'ha demostrat que les xiquetes i els xiquets d'Alzira no s—ón projectes de ciutadˆ o figuretes de trofeu en una prestatgeria de l'Ajuntament, encara que de vegades no se'ls tinga massa en compte a l'hora de planificar actuacions municipals o avaluar els resultats de les actuals. Per˜ elles i ells, tant els representants, que assumeixen la veu de la infˆància i adolescència local, com la resta de la població — menuda, s—ón conscients del seu paper en el joc de la ciutat des de la responsabilitat que se'ls deixa i l'espai fí’sic i hist˜òric que a poc a poc van conquerint. Perquè saben que el futur Žés seu, per˜ò l'han d'anar construint, des de la ciutat, dia a dia i pas a pas. " Evidentment, ara només podria dir que el Consell d'Infància d'Alzira, Consell de Xiquets i Xiquetes, és un florer a l'armariet de l'alcaldia. I és una llàstima, perquè les xiquetes, els xiquets i els adolescents alzirenys tenen moltes coses a dir, perquè es juguen els eu present i el seu futur, i han d'assumir la seua ciutadania amb tots els drets i deures que tenen per les lleis i la Convenció dels Drets de la Infància. Però és clar que no hi ha cap d'interés en formar-los com a ciutadans ni com a persones lliure amb la complicitat serena de polítics, professorat i ventall de tècnics municipals, també.

Per cert, la primera cosa que li van "demanar" formalment els adolescents alzirenys (1r i 2n d'ESO) a l'alcaldessa Bastidas, allà per l'any 2002 fou un lloc on poder reunir-se per escoltar música, xerrar, jugar, estar junts, com a alternativa a pegar voltes a la ciutat i menjar pipes als portals. La resposta fou que faria el que podria, però que aviat tindrien un lloc per anar al cine i comprar al nou centre comercial. La memòria em falla i no recorde si es referia a Tulell o al Centre comercial on està el Punt. Tant s'hi val, la resposta fou de llibre de desficacis, però aquells jóvens de 12 a 15 anys es quedaren sense el que necessitaven i que, més de 10 anys després, continuen necessitant els qui ara tenen de 12 a 15 anys. Coses que passen, no?. 

Si el CMXX fora de veresa el Consell de Participació de la Infància i Adolescència d'Alzira sabriem el que pensen sobre la ciutat, la neteja, la policia local, l'atur, la crisi, les festes... Donarien alternatives i es posarien en pràctica, coneixerien la problemàtica de les escoles i l'Educació, però també de l'Alquerieta, de lAaigua, del Xúquer, de l'Hospiotal i la Sanitat  o de les palmeres. I dirien quina ciutat volen i quina ciutat no volen, i ho exigirien. Però, en no donar-los veu ni vot els estan allunyant de la lletra i l'esperit dels Consells de Participació Infantil, del concepte de Ciutat Amiga de la Infància. I estan aconseguint que el pont de la participació infantil a Alzira siga un pont que va del saló de plenaris un dia a l'any a cap de lloc. I aprenen que Participar és això en un moment de la vida en que cal aprendre coses positives. Per cert, on estan tots els consellers i conselleres que han passat pel CMXX?? Segueixen participant?

No, no ens enganyem,  Alzira ni és Ciutat Amiga de la Infància, ni Ciutat Educadora, encara que ho diguen els cartells i els papers, ni Intel·ligent, per molt que s'empenyen en convéncer-nos. Millor hauríem de dir "Azira, Ciutat de la Llàstima, la Vergonya i dels Florers del Calaix de l'Alcadessa."

Eduard Hervàs
Psicòleg








dimecres, 5 de desembre de 2012

"Este paciente nunca sabrá.... "(L'estafa de la Sanitat Publica amb Gestió Privada)

De Sanitat Pública amb Gestió Privada ja en sabem massa a Alzira i tota la Ribera. 
L'Hospital de La Ribera és bo per a cobrar a la Conselleria o per atendre als clients de les asseguradores, però no per a la resta de la ciutadania de l'Àrea.  
(No, no hi ha llistes d'espera perquè tenen les agendes tancades...)
Ací ens expliquen què passa en aquests Hospitals...
Fins quan aguantarem? Cal exoigir el que és nostre perquè ho paguem, i que no facen negoci amb la nostra Salut i la Sanitat Pública.


dilluns, 26 de març de 2012

DIFICULTATS EN LA MOBILITAT PER ALZIRA


Al Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira ja fa molts anys que van plantejar a l’Ajuntament -entre moltes altres coses, que no és el cas ara d’esmentar- la necessitat de facilitar a les persones amb mobilitat reduïda el desplaçament per la ciutat. Els xiquets i les xiquetes, que en ser més  xicotets estan més a prop del terra i de la realitat, veien com els seus iaios i les seues iaies, les mares amb els carrets dels bebés o les persones amb cadires de rodes ho tenien malament per desplaçar-se amb seguretat per la ciutat. Detectaren i anotaren molts entrebancs que dificultaven la seua mobilitat. Feren la seua proposta, com tantes altres, i la passaren a l’Ajuntament, perquè arribara a a les regidories corresponents.
Jo no ha hagut de passejar les meues filles en carro per Alzira. Quan vam vindre a viure ja eren ben majors i es movien elles soles. Tampoc no he hagut d’anar amunt i avall amb el carro de la compra perquè solc dur les bosses a casa amb cotxe o vaig a peu als supermercats que estan més a prop. (Una altra qüestió és la de les zones blaves, però tampoc no és el cas) I, per ara, em puc moure prou bé per la ciutat a peu o en bici, Per això, des que plantejaren els representants dels xiquets i les xiquetes el tema de la mobilitat ho havia vist des de fora i d’una manera teòrica, com tantes coses que veiem des de fora.
La setmana de falles vaig anar amb un grup de persones amb discapacitat, algunes amb bastant dificultat per a moure’s amb seguretat, amb unes quantes cadires de rodes, de les quals vaig encarregar-me de dur-ne una. Vam pegar un llarg passeig de més de dues hores pels carrers, places i voreres d’Alzira, cercant les falles a mig plantar on vaig haver de recordar aquelles propostes de les xiquetes i xiquets del Consell.
Apinyant la cadira, vam trobar voreres estretes i amb corbes i peralts impossibles, passos de vianants -d’eixos que tenen ratlles de zebra- sense rampes, o amb rampes mal endreçades i perilloses per a les cadires i els seus ocupants. Vam haver de baixar i anar pel mig del carrer perquè no es podia anar per la vorera, per ella mateixa o perquè hi havia cotxes aparcats amb les dues rodes amunt. Calgué baixar pel rastell sense rampa i anar anant per carrers empedrats o amb clavills i forats a l’asfalt, pel que havíem d’apartar-nos dels automòbils que anaven o venien. I tot açò, amb els obstacles fallers afegits: elements de les falles pertot arreu, tanques, casals. Fins i tot, visitàrem un museu inaccessible a les cadires. Però, el que ens passava a nosaltres aquell matí li passa seguit seguit a bona cosa d’alzirenyes i alzirenys majors o menuts, mares amb bebés, iaies amb carro de la compra…
I si plou -ho vam poder comprovar dies després de l’excursió- el que he dit s’agreuja fins a límits més inacceptables encara: passos de vianants amb mig pam d’aigua, rampes inundades o  dolls d’aigua que surten de qualsevol lloc.
Alzira no és una ciutat accessible
Alzira ha estat reconeguda com a Ciutat Amiga de la Infància, i s’autoanomena Ciutat Educadora perquè pertany a l’Associació de Ciutats Educadores i paga la quota. Es llig als documents relatius a la Infància que una ciutat pensada per a infants, per a majors o per a persones discapacitades és una ciutat per a tots. I una Ciutat Educadora e defineix com aquella que assumeix i sap que tot educa, especialment allò que sembla que no té res a veure amb l’educació i l’ensenyament: el disseny dels carrers, les places, els parcs, els llocs de reunió, els camins de relació, els llocs oficials i oficiosos, equipaments culturals, esportius, d’oci o simplement administratius.
Alzira no és una ciutat accessible, ni facilita la mobilitat al seu veïnat o a qui ens visita. El més greu és que sembla que és una realitat que no depén de la voluntat de ningú, com la pluja o el vent. Però no, la facilitat per moure’s en una ciutat no ha de ser un afegitó a altres comoditats ciutadanes o un regal graciable d’un govern municipal dadivós. És un dret de cada persona que hi habita o que hi arriba i, com a tal dret, s’ha exercir o exigir. I els governants han d’assumir la seua responsabilitat: no és cas d’amagar-se en la crisi, en la manca de pressupost o en que sempre ha estat així. Al contrari, en cada intervenció municipal haurien de tindre’s en compte criteris per afavorir i no impedir la mobilitat i, sistemàticament, anar rectificant tot allò que ara la complica i impedeix. Però, per a això, cal dur de quan en quan una cadira de rodes, un carret de bebé o un gcarro ple de compra pels carrers, places, voreres i passos de vianants. I això també és fer política, política quotidiana.
Eduard Hervàs
Psicòleg


Publicat a RIBERAEXPRÉS el 26/3/12

dimecres, 7 de desembre de 2011

L'AJUNTAMENT D'ALZIRA SUPRIMEIX LA FESTA DE LA CONSTITUCIÓ





Llisc al diari comarcal de hui 7 de desembre que el Plenari de l'Ajuntament d'Alzira no es reuní ahir, Dia de la Mare Constitució, per estalviar.
Vaja, em dic, estalviar què, seguisc llegint: estalviar percepcions per als regidors, picadeta i targetons per convidar les associacions i similars de la ciutat.

Vaja!, em torne a dir:
  • és que per anar a celebrar el Dia de la Mare Constitució cobraven tots els anys, a banda de la picadeta i de fer ciutat, comunitat i estat amb el veïnat assistent?
  • és que no es poden o saben fer celebracions sense picadeta?
  • és que no saben que es pot enviar un targetó virtual a totes les associacions i similars d'ALzira i de la resta de la ciutadania i del món mundial sense que coste ni un cèntim d'euro ni un gallet dels d'abans? 
I, com les neurones no saben parar, m'obliguen a preguntar-me:
  • Quan van a les processons o als acte fallers, setmansanters o festers cobren també, o els va en el jornal?
  • Si a) que les cobren, indecent.
  • Si b), que no les cobren, pitjor encara: és que és més important qualsevol processó o similar que la celebració de la Mare Constitució?
Massa preguntes i no sé si alguna resposta, que ací no les escolte amb el soroll del tren, o perquè  haja fet les preguntes equivocades, i la veritat siga que a una part dels regidors els ha importat sempre un pito la Consti, a altres els dóna una mica de fàstic la Magna Carta, per ací o per allà,  però si calia anar, i es cobrava, s'anava.  I uns altres no hagueren anat, amb totes les conseqüències, i ho hagueren dit públicament, però no els han donat l'oportunitat,
Això si, com qui el qui no va no s'encontra i si no cobres no cal fitxar, enguany han pogut fer aqüeducte, sens remordiment i quedar-se a casa, a València o fer un viatget. 

I recorden, per a altra vegada que hi ha correu electrònic, PDF, pàgines web i, fins i tot, facebook i twitter per comunicar els actes.  De la picadeta, el quedar bé amb diners del poble, poden anar oblidant-se i, alguna vegada, poden traure algún bitllet i pagar-se'n una. La targeta? No, la targeta no, que seria de l'empresa, i l'empresa som tots.


Eduard Hervàs.

dijous, 29 de setembre de 2011

NO ÉS UNA CRÒNICA DEL PLE DE L'AJUNTAMENT D'ALZIRA

Ahir van coincidir tots els planetes perquè ho recordara i poguera escoltar per la ràdio el Ple Municipal de l'Ajuntament d'Alzira. En telèfon mòbil -que no es mòbil, sinó que es deixa dur, perquè si és mou sol sol ser per la força de la gravetat, i acabaria espatllant-se contra el terra- el telèfon, dic, ajuda perquè té ràdio i auriculars.
Hi havia alguns punts interessants per veure com anaven argumentant i contra-argumentant unes i altres, perquè el resultat de la contesa ja es sap, el PP s'en du tots els punts.

El que vaig comprovar fou la diferència entre algunes persones que són capaços de donar raons, en discursos clars perquè s'entenguen. I altres, que també s'entenguen encara que siguen espesos i les raons passen sols per l'autoritarisme que prové dels vots populars, però autoritarisme a la fi. I he de confessar que em resulta impossible escoltar alguna de les portaveus, i m'he de llevar els auriculars perquè, total, el resultat ja el sabem i no cal que em ferisca alguna neurona a prop de l'oït.

Sabíem que la Sra. Mare de Déu del Lluch seguiria sent alcaldessa perpètua d'Alzira, perquè així ho votaria el PP, però volia escoltar les raons. Però no puc escoltar a la Sr. Martínez. Potser siga qüestió d'al·lèrgia, d'estètica o de defensa pròpia, però el cinisme que supura li'l deixe als seus votants. I la violència verbal, a algun masoquista que no passe per cap teràpia. Vaig aguantar uns minuts de la seua explicació sobre la bovada que era allò de voler llevar de les plaques del carrer el nom de persones que, per llei, no haurien d'estar. Perquè la Sra. Regidora no sabia que totes aquells noms eren persones que havien estat elevats a l'altar de la placa pels mèrits a favor del franquisme. Manca de cultura, supose, o reglot de cinisme. Com el de l'alcalde d'Algemesí i les persones nascudes el 20N. Per cert, l'Alcaldessa Bastidas, quan agafa carrereta agressiva tampoc no la deixen darrere. Intenta el relax i la tranquil·litat, però hi ha temes que la enerven i es lleva la carassa i ataca. Si, dona, vaja vosté a totes les processons, a veure si li baixa l'esperit o alguna santa.

Quant al tema més sagnant, el regal de l'Ajuntament a la Universitat Catòlica. Un regal indecent, quan hi ha tantes mancances, però amb el poder que els donen els vots, fan i desfan i no cal donar explicacions amb una mica de trellat. És indecent regalar a una Universitat Privada solars i edificis perquè faça el seu negoci i ajude a fer negoci als demés. Si, ja sé que no és regal sinó deixat per una caterva d'anys, a canvi de res.

Per acabar aquest repàs, que he començat en el tren de bon matí i acabe ara també a bord de tren, però més modern, recorde el que pensava quan anava amb la bici a l'estació: quina cosa amb tant de Senyor No-sé-Qui, Senyora No-sé-Quina, Moltes Gràcies, Sra. Alcaldessa, Moltes més gràcies senyor No-sé.Més... No sé si estarà en el Reglament, però és una mica coent i mel·liflu . I no és “cortesia parlamentària” ni res semblant. Cortesia seria saber els presents i els oients què es vota o de què van alguns temes, que en allò del “dictamen de la Comissió” en tenen prou. Però el personal no ha estat en la Comissió!!

Això si, quatre hores són moltes hores, però estigué animadet, amb marmolons i tot de la Sra. Alcaldessa al Sr. Masià. No, no vaig seguir molt més i no sé si al final li acabà de fer totes les amonestacions i el despatxà del Ple. Ja m'ho contaran. Bona nit.

Eduard Hervàs

divendres, 23 de setembre de 2011

"T'IMAGINE, BON VICENT..."


"La vida no ens fa putades. Les putades les fan les persones unes a altres, o a si mateix, per acció, omissió o delegació. Fins i tot, el greix a la panxa o als malucs i les anques són fruit de mals hàbits alimentaris combinats amb la nostra programació genètica. O els cabells blancs,  que s'empenyen en seguir sent blancs dies després de ser tintades, perquè la seua essència ja és ser blancs, es rebel·len quotidianament contra el desig antinatural de tintar-los. La putada no és que isquen sinó el desig d'amagar-los."

Comencí aquesta reflexió mentre anava amb la bici a agafar el tren i pensava en anar  o no  a la Nit-Estellés a Real aquesta nit de vint-i-tres de setembre. I pensant en Vicent, el poeta, imaginant-me les putades que li van fer. I com, en un moment de la meua vida en que estava acabant d'assumir les putades que m'havien acabat de fer, vaig haver d'escriure alguns poemes per treure'm de dins l'angoixa i que no em fera més mal. I en un d'ells acabí d'entendre l'amic Vicent. L'he  buscat i el tenia  a mà a l'ordinadoret. Compartisc:

T'imagine, bon Vicent
al Diari, escrivint
la veu del poble assumint
vaja si et comprenc, Vicent

Quan aquells benpensants corbs
tons ulls volien picar.
Per obrir-los, per mirar,
per pensar, per no ser orb

Per cercar els justos mots
et volien mort o mut
per no oblidar-te dels morts

per aguantar assegut,
ara et comprenc, Vicent
fins i tot, la solitud.

Les putades no ens les fa la vida, sinó les persones, per acció, omissió o delegació, he dit. I hi ha males persones, persones que ni fu ni fa -d'eixes que, com deia mon pare, no mosseguen. i altres que s'entossudeixen en passar la rosa de paper perquè no es perda. A més, a més, alguns s'atreveixen a copiar-la, contar-la, retratar-la, explicar-la o inventar altres models de roses papiroflèxiques, elements fonamentals que vertebren el món i uneixen passat i futur en cada present.

Que visca cada rosa de paper!






Eduard Hervàs


diumenge, 18 de setembre de 2011

NIT DE CANÇÓ I DE FUTUR AL FOLKALZIRA



Una mica per casualitat vaig arribar al FolkAlzira que organitzà la Falla Pintor Andreu la nit de disabte 17, quan anaven a començar a tocar, a cantar i a ballar. Vaig deixar la bici al carreró, lligada per si de cas, i em vaig asseure en la primera c
adira buida a vora l'escenari.

Els sons de la rondalla i les veus dels cantadors i cantadores començaren a animar la nit i fer present en aquell escenari molts segles d'història i tradició del País Valencià.

La Colla Brials, els Fandanguers d'Algesesí, Teresa Segarra, Lola Ledesma, Empar Sanchis, Toni Guzmàn y Toni Violí, Alex Torres i Eva Dénia, tocaren i cantaren, i espontanis balladors i balladores dansaren com en un antic bureo, una nit de festa valenciana d'amics que xerren, beuen, canten i ballen.


Després de l'evidència de les possibilitats i necessitat d'actualitzar i fer viva la tradició en la veu d'Eva Dénia -amb la col·laboració d'Àlex Torres- amb el necessari regal del toc de nit-Estellés, quan ja semblava que ja ens n'anàvem, aparegueren Josep Aparisi -Apa- i Josemi, el versador, que ens demostraren la força del cant i de la paraula. I, com a culminació, Pep el Botifarra i els seus músics.


Ho vaig passar molt bé i n'estic segur que les més de 500 persones que anaren a sopar i a escoltar aquests cants tradicionals, també.

En tornar a casa, i mentre guardava la bici, em preguntava per què ha de ser tan extraordinari, i no una cosa més habitual, on hi haguera també escoltant i ballant xiquets, adolescents i jóvens. Que caldria una Tele i una Ràdio on la nostra lletra i música estiguera present (recordava Toni Mestre, també, en De Dalt a Baix, altres èpoques i altres presents però idèntics futurs).

I pensava que no es pot perdre tant d'origen perquè finalment ens quedarem sense cada identitat. Però, també, que hi ha tot el futur, que haurem de fer entre tots, amb tota l'esperança que ens cal, comptant amb el que tenim. I la falla Pintor Andreu ens demostra que les falles també poden assumir el seu paper de motors de canvi i catalitzadors de bons futurs.


Fins una altra nit de bureo i, mentrestant, que els U, U i-Dos, U-i-Dotze, Riberenques, Boleros, Seguidilles, Granadines, Malaguenyes, Valencianes, Boleros, Havaneres, Albades o Fandangos vagen esmicolant
la desídia i el desori que han amerat
massa temps la quotidianitat
al País Valen
cià.

dimarts, 23 de novembre de 2010

ALZIRA, CIUTAT AMIGA DE LA INFÀNCIA: QUÈ ÉS AIXÒ?


Ja saben que s'ha tornat a renovar el reconeixement d'Alzira com a Ciutat Amiga de la Infància, per dos anys més. Aquest guardó que s'aconseguí l'any 2006 suposava el reconeixement de les activitats realitzades aleshores en relació a la Infància. Especialment, tindre un Consell Municipal d'Infància o similar, que assegurara la participació de les xiquetes i xiquets -aleshores, n'hi havia ben pocs- i plantejar l'estratègia d'Infància a

Alzira. Açò vol dir que calia expressar d'una manera organitzada i lògica allò que es fa a la ciutat amb infants i adolescents.

Amb el reconeixement com a Ciutat Amiga, a més de col·locar les plaques informatives a les entrades del poble i els logotips als impresos, s'assumien una sèrie de compromisos, entre els quals estava coordinar les actuacions dels diferents departaments i regidories de l'Ajuntament i altres institucions de la ciutat. I elaborar un Pla d'Infància, que done cohesió a les polítiques que tenen a veure amb els ciutadans i ciutadanes de 0 a 18 anys, i continuar potenciant la participació de les xiquetes i els xiquets /adolescents de la ciutat.

Perquè, a tot açò, què és una Ciutat Amiga de la Infància? És a

quella que es compromet a respectar els drets de la infància i on l'opinió, les necessitats, les prioritats i els drets de la infància formen part integrant de les polítiques, dels programes i de les decisions públiques. Aquella ciutat que, per ser bona per als xiquets i les xiquetes, és bona per a tota la ciutadania.

Per cert, els drets dels xiquets i les xiquetes són els que s'aprovaren fa 21 anys en la Declaració dels Drets de la Infància i als que l'Estat Espanyol s'adherí fa 20, i que una ciutat amiga ha d'aplicar i explicar.


Alzira, Ciutat Amiga de la Infància?

Però quan el Consell de Xiquets i Xiquetes d'Alzira come

nçava a prendre marxa en les seues reunions mensuals,on es potenciava la

inter-relació entre els consellers i entre el Consell i les àrees municipals, i es plantejaven el present i el futur de la ciutat, sense saber com ni per què qui podia decidir, decidí que les reunions serien trimestrals, dos o tres a l'any. I es perdien quasi totes les possibilitats de treball real.

I quan el programa “Alzira en Xicotet” era interessant, conegut i començava a ser un referent com a mitjà d'informació, desaparegué. Encara que quedara en els papers de l'Àrea d'Educació i, amb això, en la memòria i paraules de l'actual regidora d'Infància. Això, si, és necessari també tindre una Regidoria d'Infància que puga vertebrar la política de l'Àrea. Però necessita tècnics, clar.

I és que una Amiga de la Infància és aquella que garanteix el dret de qualsevol jove ciutadà o ciutadana a influir en les decisions que es prenen al seu municipi; a participar en la vida social i comunitària, a passejar segur pels carrers, a poder trobar-se amb els seua amics i amigues i jugar, a participar en events socials i culturals i a ser un ciutadà igual als demés amb accés a qualsevol servei.

És curiós, a Alzira encara no s'ha posat en pràctica allò que les xiquetes i xiquets li demanaren a l'alcaldessa Bastidas en aquella primera reunió que tingué amb els representants d'ESO al Consell d'Infància. Simplement demanaven un lloc on poder estar, escoltant música, xerrant, jugant a alguna cosa o simplement estant, per no estar pegant voltes o menjant pipes asseguts a les escales dels portals. L’alcaldessa els oferí negociar per obrir algun pub o discoteca a hores d’adolescents.

D'allò ja fa un grapat d'anys i aquells adolescents són jóvens majors d'edat, que no van poder fruir dels seus drets aleshores ni se'ls donà cap explicació del per què no. Una necessitat que han anat exposant generació rera generació de consellers i conselleres, un dret que se'ls ha seguit no reconeixent, el d'ajuntar-se amb d'altres... Aleshores encara no hi havia la Crisi, però tant s'hi val, perquè no és qüestió de diners, sinó de voluntat política. Alzira, Ciutat Amiga de la Infància, senyores Lillo i Bastidas?

Eduard Hervàs


Continuarà: ·.3.- Com hauria de ser Alzira, sis anys després de ser Ciutat Amiga de la Infància?

diumenge, 21 de novembre de 2010

ALZIRA, CIUTAT AMIGA DE LA INFÀNCIA, 1: LA REGIDORA D’INFÀNCIA NO CONTA EL PLA D’INFÀNCIA A VALÈNCIA

Hem llegit als mitjans de comunicació locals i comarcals que la regidora d'Infància, Carolina Lillo, acompanyada del tècnic d'educació i de la Informadora juvenil foren convidats a presentar el Pla d'Infància d'Alzira en una jornada sobre Participació Infantil que tingué lloc a València, organitzada a València per UNICEF i per la Federació Valenciana de Municipis i Provincies, de la qual és presidenta la nostra alcaldessa Bastidas.

L'alcaldessa-presidenta presentà l'acte i, només acabà de parlar, se n'anà amb el seu sèquit, com solen fer la major part dels responsables polítics, per si de cas aprenen alguna cosa sobre el tema que es tracte. Per cert, mai no vaig poder parlar amb ella de temes d’Infància quan vaig estar a l’Ajuntament d’Alzira com a responsable d’aquesta àrea i amb el reconeixement de Ciutat Amiga.

Jo us ho contaré: El Pla d'Infància no l'exposaren perquè se l'havien deixat a Alzira, però van exposar la “llarga” sèrie d'activitats que es fan a la ciutat per als xiquets i xiquetes. Parlaren també del Consell de Xiquets i Xiquetes, i explicaren que, després de tants anys, no hi ha manera d'aconseguir que als centres escolars col·laboraren perquè el Consell arribara a funcionara millor. Especialment, van deixar ben clar que les xiquets i les xiquetes no participaven en quasi res a la ciutat. Perquè “participar”, segons UNICEF i la filosofia de Ciutats Amigues de la Infància, és molt més que anar a una festa que t'han organitzat, apuntar-se a una escola d'estiu o assistir al Gran Teatre a alguna representació. O votar els representants al CMXX.

"Alzira en Xicotet".

No vam poder saber com és el Pla d'Infància, però per arrodonir la seua exposició explicà la regidora Lillo que, a més de tot allò, hi havia a l'emissora municipal Alzira Ràdio un programa infantil, fet per als xiquets i les xiquetes, molt interessant, gairebé meravellós, etc. i etc.

Em va resultar una informació ben estranya perquè, pel que jo sabia, aquell programa havia acabat d'emetre's feia uns quants anys. Quatre? Cinc? La veritat siga dita, era un programa interessant per a les xiquetes i xiquets i vaig pensar que, com no hi havia cap necessitat de dir el que no és davant d'aquelles persones especialistes en temes d'Infància de València, de Madrid i d'Astúries, haurien tornat a posar-lo en marxa, i jo no me n'havia assabentat. Per cerciorar-me, vaig preguntar a qui ho podia saber, i em van assegurar que “Alzira en Xicotet” o programa infantil similar no s'estava emetent A Alzira Ràdio des que desaparegué, fa ja uns anys.

D'una banda em vaig quedar decebut -perquè no n'hi havia- i, d'altra, bocabadat, sense entendre la qüestió. Tot allò volia dir que, conscientment, la Sra. Lillo -regidora d'Infància i d'algunes coses més- volgué deixar bé a Alzira, Ciutat Amiga de la Infància, a la seua alcaldessa, o a la seua regidoria -no sé- davant un públic que es suposava que no coneixia massa bé la nostra ciutat.

L'alcaldessa ja no estava, hi havia tècnics i polítics municipals valencians amb responsabilitats en Infància, i responsables de polítiques d'Infància de Madrid i Astúries, que havien vingut com a ponents a la Jornada, a més dels d'UNICEF. I estava jo, que anys enrera havia posat en marxa i dirigit el programa Alzira en Xicotet a Alzira Ràdio, organitzat i acompanyat els primers anys del Consell de Xiquets i Xiquetes, i preparada la documentació per a sol·licitar el primer reconeixement d'Alzira com a Ciutat Amiga de la Infància.

Total, que no ens contà el Pla d’Infància quan l’havien convidada per a això, ens digueren que el Consell de Xiquets i Xiquetes no funciona, després de tants anys, i que s’emet “Alzira en Xicotet” a la seua ràdio, quan és mentida.


  • Continuarà, 2a part: Alzira, Ciutat Amiga de la Infància: què és això?