dilluns, 26 de març de 2012

DIFICULTATS EN LA MOBILITAT PER ALZIRA


Al Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira ja fa molts anys que van plantejar a l’Ajuntament -entre moltes altres coses, que no és el cas ara d’esmentar- la necessitat de facilitar a les persones amb mobilitat reduïda el desplaçament per la ciutat. Els xiquets i les xiquetes, que en ser més  xicotets estan més a prop del terra i de la realitat, veien com els seus iaios i les seues iaies, les mares amb els carrets dels bebés o les persones amb cadires de rodes ho tenien malament per desplaçar-se amb seguretat per la ciutat. Detectaren i anotaren molts entrebancs que dificultaven la seua mobilitat. Feren la seua proposta, com tantes altres, i la passaren a l’Ajuntament, perquè arribara a a les regidories corresponents.
Jo no ha hagut de passejar les meues filles en carro per Alzira. Quan vam vindre a viure ja eren ben majors i es movien elles soles. Tampoc no he hagut d’anar amunt i avall amb el carro de la compra perquè solc dur les bosses a casa amb cotxe o vaig a peu als supermercats que estan més a prop. (Una altra qüestió és la de les zones blaves, però tampoc no és el cas) I, per ara, em puc moure prou bé per la ciutat a peu o en bici, Per això, des que plantejaren els representants dels xiquets i les xiquetes el tema de la mobilitat ho havia vist des de fora i d’una manera teòrica, com tantes coses que veiem des de fora.
La setmana de falles vaig anar amb un grup de persones amb discapacitat, algunes amb bastant dificultat per a moure’s amb seguretat, amb unes quantes cadires de rodes, de les quals vaig encarregar-me de dur-ne una. Vam pegar un llarg passeig de més de dues hores pels carrers, places i voreres d’Alzira, cercant les falles a mig plantar on vaig haver de recordar aquelles propostes de les xiquetes i xiquets del Consell.
Apinyant la cadira, vam trobar voreres estretes i amb corbes i peralts impossibles, passos de vianants -d’eixos que tenen ratlles de zebra- sense rampes, o amb rampes mal endreçades i perilloses per a les cadires i els seus ocupants. Vam haver de baixar i anar pel mig del carrer perquè no es podia anar per la vorera, per ella mateixa o perquè hi havia cotxes aparcats amb les dues rodes amunt. Calgué baixar pel rastell sense rampa i anar anant per carrers empedrats o amb clavills i forats a l’asfalt, pel que havíem d’apartar-nos dels automòbils que anaven o venien. I tot açò, amb els obstacles fallers afegits: elements de les falles pertot arreu, tanques, casals. Fins i tot, visitàrem un museu inaccessible a les cadires. Però, el que ens passava a nosaltres aquell matí li passa seguit seguit a bona cosa d’alzirenyes i alzirenys majors o menuts, mares amb bebés, iaies amb carro de la compra…
I si plou -ho vam poder comprovar dies després de l’excursió- el que he dit s’agreuja fins a límits més inacceptables encara: passos de vianants amb mig pam d’aigua, rampes inundades o  dolls d’aigua que surten de qualsevol lloc.
Alzira no és una ciutat accessible
Alzira ha estat reconeguda com a Ciutat Amiga de la Infància, i s’autoanomena Ciutat Educadora perquè pertany a l’Associació de Ciutats Educadores i paga la quota. Es llig als documents relatius a la Infància que una ciutat pensada per a infants, per a majors o per a persones discapacitades és una ciutat per a tots. I una Ciutat Educadora e defineix com aquella que assumeix i sap que tot educa, especialment allò que sembla que no té res a veure amb l’educació i l’ensenyament: el disseny dels carrers, les places, els parcs, els llocs de reunió, els camins de relació, els llocs oficials i oficiosos, equipaments culturals, esportius, d’oci o simplement administratius.
Alzira no és una ciutat accessible, ni facilita la mobilitat al seu veïnat o a qui ens visita. El més greu és que sembla que és una realitat que no depén de la voluntat de ningú, com la pluja o el vent. Però no, la facilitat per moure’s en una ciutat no ha de ser un afegitó a altres comoditats ciutadanes o un regal graciable d’un govern municipal dadivós. És un dret de cada persona que hi habita o que hi arriba i, com a tal dret, s’ha exercir o exigir. I els governants han d’assumir la seua responsabilitat: no és cas d’amagar-se en la crisi, en la manca de pressupost o en que sempre ha estat així. Al contrari, en cada intervenció municipal haurien de tindre’s en compte criteris per afavorir i no impedir la mobilitat i, sistemàticament, anar rectificant tot allò que ara la complica i impedeix. Però, per a això, cal dur de quan en quan una cadira de rodes, un carret de bebé o un gcarro ple de compra pels carrers, places, voreres i passos de vianants. I això també és fer política, política quotidiana.
Eduard Hervàs
Psicòleg


Publicat a RIBERAEXPRÉS el 26/3/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada