dimecres, 7 de desembre de 2011

L'AJUNTAMENT D'ALZIRA SUPRIMEIX LA FESTA DE LA CONSTITUCIÓ





Llisc al diari comarcal de hui 7 de desembre que el Plenari de l'Ajuntament d'Alzira no es reuní ahir, Dia de la Mare Constitució, per estalviar.
Vaja, em dic, estalviar què, seguisc llegint: estalviar percepcions per als regidors, picadeta i targetons per convidar les associacions i similars de la ciutat.

Vaja!, em torne a dir:
  • és que per anar a celebrar el Dia de la Mare Constitució cobraven tots els anys, a banda de la picadeta i de fer ciutat, comunitat i estat amb el veïnat assistent?
  • és que no es poden o saben fer celebracions sense picadeta?
  • és que no saben que es pot enviar un targetó virtual a totes les associacions i similars d'ALzira i de la resta de la ciutadania i del món mundial sense que coste ni un cèntim d'euro ni un gallet dels d'abans? 
I, com les neurones no saben parar, m'obliguen a preguntar-me:
  • Quan van a les processons o als acte fallers, setmansanters o festers cobren també, o els va en el jornal?
  • Si a) que les cobren, indecent.
  • Si b), que no les cobren, pitjor encara: és que és més important qualsevol processó o similar que la celebració de la Mare Constitució?
Massa preguntes i no sé si alguna resposta, que ací no les escolte amb el soroll del tren, o perquè  haja fet les preguntes equivocades, i la veritat siga que a una part dels regidors els ha importat sempre un pito la Consti, a altres els dóna una mica de fàstic la Magna Carta, per ací o per allà,  però si calia anar, i es cobrava, s'anava.  I uns altres no hagueren anat, amb totes les conseqüències, i ho hagueren dit públicament, però no els han donat l'oportunitat,
Això si, com qui el qui no va no s'encontra i si no cobres no cal fitxar, enguany han pogut fer aqüeducte, sens remordiment i quedar-se a casa, a València o fer un viatget. 

I recorden, per a altra vegada que hi ha correu electrònic, PDF, pàgines web i, fins i tot, facebook i twitter per comunicar els actes.  De la picadeta, el quedar bé amb diners del poble, poden anar oblidant-se i, alguna vegada, poden traure algún bitllet i pagar-se'n una. La targeta? No, la targeta no, que seria de l'empresa, i l'empresa som tots.


Eduard Hervàs.

dijous, 29 de setembre de 2011

NO ÉS UNA CRÒNICA DEL PLE DE L'AJUNTAMENT D'ALZIRA

Ahir van coincidir tots els planetes perquè ho recordara i poguera escoltar per la ràdio el Ple Municipal de l'Ajuntament d'Alzira. En telèfon mòbil -que no es mòbil, sinó que es deixa dur, perquè si és mou sol sol ser per la força de la gravetat, i acabaria espatllant-se contra el terra- el telèfon, dic, ajuda perquè té ràdio i auriculars.
Hi havia alguns punts interessants per veure com anaven argumentant i contra-argumentant unes i altres, perquè el resultat de la contesa ja es sap, el PP s'en du tots els punts.

El que vaig comprovar fou la diferència entre algunes persones que són capaços de donar raons, en discursos clars perquè s'entenguen. I altres, que també s'entenguen encara que siguen espesos i les raons passen sols per l'autoritarisme que prové dels vots populars, però autoritarisme a la fi. I he de confessar que em resulta impossible escoltar alguna de les portaveus, i m'he de llevar els auriculars perquè, total, el resultat ja el sabem i no cal que em ferisca alguna neurona a prop de l'oït.

Sabíem que la Sra. Mare de Déu del Lluch seguiria sent alcaldessa perpètua d'Alzira, perquè així ho votaria el PP, però volia escoltar les raons. Però no puc escoltar a la Sr. Martínez. Potser siga qüestió d'al·lèrgia, d'estètica o de defensa pròpia, però el cinisme que supura li'l deixe als seus votants. I la violència verbal, a algun masoquista que no passe per cap teràpia. Vaig aguantar uns minuts de la seua explicació sobre la bovada que era allò de voler llevar de les plaques del carrer el nom de persones que, per llei, no haurien d'estar. Perquè la Sra. Regidora no sabia que totes aquells noms eren persones que havien estat elevats a l'altar de la placa pels mèrits a favor del franquisme. Manca de cultura, supose, o reglot de cinisme. Com el de l'alcalde d'Algemesí i les persones nascudes el 20N. Per cert, l'Alcaldessa Bastidas, quan agafa carrereta agressiva tampoc no la deixen darrere. Intenta el relax i la tranquil·litat, però hi ha temes que la enerven i es lleva la carassa i ataca. Si, dona, vaja vosté a totes les processons, a veure si li baixa l'esperit o alguna santa.

Quant al tema més sagnant, el regal de l'Ajuntament a la Universitat Catòlica. Un regal indecent, quan hi ha tantes mancances, però amb el poder que els donen els vots, fan i desfan i no cal donar explicacions amb una mica de trellat. És indecent regalar a una Universitat Privada solars i edificis perquè faça el seu negoci i ajude a fer negoci als demés. Si, ja sé que no és regal sinó deixat per una caterva d'anys, a canvi de res.

Per acabar aquest repàs, que he començat en el tren de bon matí i acabe ara també a bord de tren, però més modern, recorde el que pensava quan anava amb la bici a l'estació: quina cosa amb tant de Senyor No-sé-Qui, Senyora No-sé-Quina, Moltes Gràcies, Sra. Alcaldessa, Moltes més gràcies senyor No-sé.Més... No sé si estarà en el Reglament, però és una mica coent i mel·liflu . I no és “cortesia parlamentària” ni res semblant. Cortesia seria saber els presents i els oients què es vota o de què van alguns temes, que en allò del “dictamen de la Comissió” en tenen prou. Però el personal no ha estat en la Comissió!!

Això si, quatre hores són moltes hores, però estigué animadet, amb marmolons i tot de la Sra. Alcaldessa al Sr. Masià. No, no vaig seguir molt més i no sé si al final li acabà de fer totes les amonestacions i el despatxà del Ple. Ja m'ho contaran. Bona nit.

Eduard Hervàs

divendres, 23 de setembre de 2011

"T'IMAGINE, BON VICENT..."


"La vida no ens fa putades. Les putades les fan les persones unes a altres, o a si mateix, per acció, omissió o delegació. Fins i tot, el greix a la panxa o als malucs i les anques són fruit de mals hàbits alimentaris combinats amb la nostra programació genètica. O els cabells blancs,  que s'empenyen en seguir sent blancs dies després de ser tintades, perquè la seua essència ja és ser blancs, es rebel·len quotidianament contra el desig antinatural de tintar-los. La putada no és que isquen sinó el desig d'amagar-los."

Comencí aquesta reflexió mentre anava amb la bici a agafar el tren i pensava en anar  o no  a la Nit-Estellés a Real aquesta nit de vint-i-tres de setembre. I pensant en Vicent, el poeta, imaginant-me les putades que li van fer. I com, en un moment de la meua vida en que estava acabant d'assumir les putades que m'havien acabat de fer, vaig haver d'escriure alguns poemes per treure'm de dins l'angoixa i que no em fera més mal. I en un d'ells acabí d'entendre l'amic Vicent. L'he  buscat i el tenia  a mà a l'ordinadoret. Compartisc:

T'imagine, bon Vicent
al Diari, escrivint
la veu del poble assumint
vaja si et comprenc, Vicent

Quan aquells benpensants corbs
tons ulls volien picar.
Per obrir-los, per mirar,
per pensar, per no ser orb

Per cercar els justos mots
et volien mort o mut
per no oblidar-te dels morts

per aguantar assegut,
ara et comprenc, Vicent
fins i tot, la solitud.

Les putades no ens les fa la vida, sinó les persones, per acció, omissió o delegació, he dit. I hi ha males persones, persones que ni fu ni fa -d'eixes que, com deia mon pare, no mosseguen. i altres que s'entossudeixen en passar la rosa de paper perquè no es perda. A més, a més, alguns s'atreveixen a copiar-la, contar-la, retratar-la, explicar-la o inventar altres models de roses papiroflèxiques, elements fonamentals que vertebren el món i uneixen passat i futur en cada present.

Que visca cada rosa de paper!






Eduard Hervàs


diumenge, 18 de setembre de 2011

NIT DE CANÇÓ I DE FUTUR AL FOLKALZIRA



Una mica per casualitat vaig arribar al FolkAlzira que organitzà la Falla Pintor Andreu la nit de disabte 17, quan anaven a començar a tocar, a cantar i a ballar. Vaig deixar la bici al carreró, lligada per si de cas, i em vaig asseure en la primera c
adira buida a vora l'escenari.

Els sons de la rondalla i les veus dels cantadors i cantadores començaren a animar la nit i fer present en aquell escenari molts segles d'història i tradició del País Valencià.

La Colla Brials, els Fandanguers d'Algesesí, Teresa Segarra, Lola Ledesma, Empar Sanchis, Toni Guzmàn y Toni Violí, Alex Torres i Eva Dénia, tocaren i cantaren, i espontanis balladors i balladores dansaren com en un antic bureo, una nit de festa valenciana d'amics que xerren, beuen, canten i ballen.


Després de l'evidència de les possibilitats i necessitat d'actualitzar i fer viva la tradició en la veu d'Eva Dénia -amb la col·laboració d'Àlex Torres- amb el necessari regal del toc de nit-Estellés, quan ja semblava que ja ens n'anàvem, aparegueren Josep Aparisi -Apa- i Josemi, el versador, que ens demostraren la força del cant i de la paraula. I, com a culminació, Pep el Botifarra i els seus músics.


Ho vaig passar molt bé i n'estic segur que les més de 500 persones que anaren a sopar i a escoltar aquests cants tradicionals, també.

En tornar a casa, i mentre guardava la bici, em preguntava per què ha de ser tan extraordinari, i no una cosa més habitual, on hi haguera també escoltant i ballant xiquets, adolescents i jóvens. Que caldria una Tele i una Ràdio on la nostra lletra i música estiguera present (recordava Toni Mestre, també, en De Dalt a Baix, altres èpoques i altres presents però idèntics futurs).

I pensava que no es pot perdre tant d'origen perquè finalment ens quedarem sense cada identitat. Però, també, que hi ha tot el futur, que haurem de fer entre tots, amb tota l'esperança que ens cal, comptant amb el que tenim. I la falla Pintor Andreu ens demostra que les falles també poden assumir el seu paper de motors de canvi i catalitzadors de bons futurs.


Fins una altra nit de bureo i, mentrestant, que els U, U i-Dos, U-i-Dotze, Riberenques, Boleros, Seguidilles, Granadines, Malaguenyes, Valencianes, Boleros, Havaneres, Albades o Fandangos vagen esmicolant
la desídia i el desori que han amerat
massa temps la quotidianitat
al País Valen
cià.