diumenge, 16 de febrer de 2014

PSICOPATOLOGIA D'UNA ALCALDIA

Conec Elena Bastidas des que començà com a regidora a l'Ajuntament d'Alzira i jo treballava al Departament d'Educació com a psicòleg. Aleshores ella estava doblement en l'oposició: l 'oposició política i preparant-se a oposicions, crec recordar que per a jutgessa. No parlava valencià de manera habitual i es plantejà aprendre'n i parlar-ne, que havia de ser bo per al seu futur. En poc de temps deixà les dues oposicions, es professionalitzà com a dona política i de partit i començà a defendre's en valencià per tal de poder usar-lo quan considera convenient, com ara mateix ja ho fa. 
 
Però no vull ni m'interessa escriure una biografia d'Elena ni descriure les nostres relacions que, si al principi foren ben normals per a una regidora jove de l'oposició i un tècnic municipal, després es van dissoldre en el no-res, encara no sé per què i ni m'interessa, perquè ja no he de posar a la pràctica els objectius polítics i programàtics d'un govern municipal, com aleshores.
Ara només vull reflexionar sobre com m'ha impressionat i, fins i tot, afectat la notícia eixida als mitjans escrits i digitals, amb alguns comentaris d'altres lectors, sobre el previsible desnonament per expropiació d'unes persones que ara mateix viuen al Torrejó Alt d'Alzira. Per a enderrocar-les i ubicar-hi un parc, jardinet o similar. Pel que vaig llegir, hi ha algunes persones a les que pagaran una misèria per deixar-los sense casa; en algun cas, 1.500 o 2.000 euros.
Pel que sembla, Elena es sentí entre ofesa, agredida i amenaçada quan un veí del Torrejó li va dir en el programa ‘L’alcaldessa respon que si el tiraven de sa casa, amb els diners que li quedaren es compraria una escopeta. La seua resposta institucional fou dir-li al policia que el llançara fora de la sala. Algun comentari en un diari local digital parlava de la manca d'empatia i la gelor de l'alcaldessa davant d'una persona amenaçada de quedar-se sense la seua casa que, suposem pel preu, potser siga xicoteta i miserable, en un barri deprimit i degradat. Però és sa casa, el lloc on viu i pensava viure, on dorm, menja i es resguarda de la pluja i del fred i s'amaga del sol, on té les seues moltes o poques pertinències i records d'una vida.
I, professionalment parlant, vaig pensar que qualsevol Alcaldia, també la d'Alzira, recolzada amb els vots de la seua ampla majoria, que ofereix llançar de sa casa a una persona o una família, té una greu psicopatologia. No parle de malaltia mental d'Elena, que no és el cas ara, ni tampoc no m'importa. Ella pot tindre la seua psique com vulga,  puga i li deixen. Em referisc a l'Alcaldia com a concepte i concreció com a centre de poder municipal que, si no tinc mal entès, hauria d'administrar la ciutat amb l'objectiu d'aconseguir el bé comú.
Em pregunte jo si hi ha algun bé comú en un jardinet, parc o similar construït sobre els enderrocs de d'unes cases d'on han hagut de llançar als seus habitants a canvi de 1.500 o 2.000 euros, perquè no se'n volien anar a bones. No a canvi d'una altra casa similar, en un lloc pròxim i, aprofitant l'ocasió, amb millors condicions. No, simplement pagant el preu que se li marca per l'Ajuntament -o un poc més si s'atreveix a al·legar i recórrer-ho judicialment, si cal.
No, no és un bé comú. I si l'Alcaldia només fa que manar que tiren de la sala al senyor que es nega a anar-se'n i diu que comprarà una escopeta amb els pocs diners que li quedaran és que té una certa psicopatologia, potser Psicopatia Institucional. És una manca de sentiments en relació a les persones a les que se'ls pot estar fent mal i seguir fent-los-en. Psicopatia institucional, quan importa només  el que la institució programa i fa sense pensar en aquells als qui es pot llastimar. 
No parlaria d'Autisme Institucional, perquè la comunicació existeix i és selectiva, i es sap molt bé com i a qui cal afavorir i a qui no. Sempre hi ha persones i institucions més arrimades a qui cal acontentar i procurar no fer sofrir de cap manera. 
No és Autisme institucional, encara que ho semble quan l'Alcaldia es nega al diàleg amb una part de la seua ciutadania que, haja-la votat o no, és ciutadania, paga impostos, les despeses i els seus jornals. O quan fa oïdes sordes a la veu dels xiquets, xiquetes i adolescents, any rere any, a qui fan creure que els faran cas algun dia. Al final, els adolescents es fan majors, volen del niu i un problema menys; ja n'entraran uns altres per a les fotos.
Les institucions psicopàtiques no solen anar als professionals de la salut mental, perquè no són conscients de la seua malaltia. El seu afany de simulació i d'autoengany els supera i arriben a voler fer creure que el bé comú d'un jardinet pot aconseguir-se amb allò que anomenen amb les seues amistats “danys col·laterals”. L'autocomplaença que els ve del poder dels vots arreplegats a les urnes els impedeix confrontar-se amb la realitat, llàstima siga i llàstima de vots.
Mirant-ho bé, trobaríem també a l'Alcaldia trets que podrien determinar l'existència d'altres trastorns, però no Esquizofrènia Política, que li permetria des-responsabilitzar-se dels efectes de les seues decisions, per acció o omissió. Normalment l'Alcaldia dissimula i simula amb somriures, però segur que quan es mira sola a l'espill municipal, en trobar-se el rictus fred i cínic, tanca els ulls i recorda el recompte dels vots, com si foren l'única font de saviesa i dignitat i l'excusa perfecta per a manar fer i desfer. És aleshores quan s'adona que té dret a tot perquè és reconeix com una perfecta Alcaldia Feudal, i es riu perquè es convenç que es bo per a la ciutat fer un jardí sobre els enderrocs de les cases expropiades dels seus vassalls.

Llàstima.
Eduard Hervàs
Psicòleg