2014: ALZIRA NO ES AMIGA DE LA INFANCIA

Hemos podido leer en la prensa comarcal que el Pleno del Ayuntamiento aprobó el pasado 30 de abril solicitar la renovación del reconocimiento de Alzira como Ciutat Amiga de la Infancia, y que los días 5 y 6 de mayo se reunieron en paralelo las dos secciones del Consejo Municipal de Niños y Niñas, los de Especial y Primaria y los de Secundaria.

Dos noticias esperadas, como se espera el paso de las estaciones o que llegue la Navidad en diciembre y las Fallas por Sant José. Como ya comenté hace unos meses, el Ayuntamiento saca cuatro veces al año el florero del Consejo de Niños y Niñas, enjuaga las flores de plástico y lo pone en la mesa del salón de plenos, para hacerle una foto con algún concejal o concejala, porque la alcaldesa ni va.

No hay que repetir que este Consejo Municipal de Niños y Niñas no tiene nada que ver con lo que se entiende como Consejo de Participación Infantil, que se define como órgano formal donde los y las menores de 18 años hacen valer su derecho de participar, de ser escuchados y poder comunicarse directamente con las autoridades municipales. Un lugar para aprender a convivir y aprender la democracia participativa, en continua relación con el conjunto de niños y niñas y adolescentes de la ciudad y de los adultos y sus gobernantes.

Y esto, desde la reflexión personal y social del “bien común”, para conseguir que niños y adolescentes, en general y en pequeño comité, tengan la posibilidad de manifestar y decidir cómo quieren que sea su ciudad, de la que son parte ahora en el presente y lo serán en el futuro. Y los adultos, especialmente los gobernantes, les reconozcan sus derechos y tengan en cuenta su opinión.

Está claro que esto no es, ni de lejos, lo que, trimestralmente, se hace cuando se sacan los floreros de los Consejo de Niños y Niñas de Alzira. Ni se les hace caso ni se les tiene en cuenta más allá de decir que pidan y vuelvan a pedir, como si fueran vasallos de unos señores y señoras que sólo les quieren para la foto. En lo que desde el Ayuntamiento siguen denominando “Observatorio Infantil” (unas fichas con sugerencias, propuestas o denuncias) se repiten como una letanía las mismas propuestas, denuncias y sugerencias, sin que haya una aplicación real a las políticas ni en los presupuestos municipales. Y no se conoce ninguna evaluación ni contraste entre las necesidades y las demandas y los resultados que pueden verse en las calles y en los programas de las concejalías.

Para aspirar una ciudad a ser reconocida como “Amiga de la Infancia” es necesario que haya un Consejo de Participación Infantil pero hacen falta mas cosas como, por ejemplo, tener un Plan Local de Infancia y Adolescencia, unos informes sobre la situación de la infancia y la adolescencia en el municipio, unos Presupuestos previstos y reales aplicados, una evaluación del impacto que están produciendo las políticas que se aplican y una coordinación interna y externa de los técnicos y políticos responsables. Pero, además y también, una difusión en el municipio de la Convención de los Derechos de la Infancia y Adolescencia a la ciudad, una sensibilización de la población en cuanto a las necesidades y derechos de niños y adolescentes y una colaboración con otras entidades locales que trabajan para el infancia a diferentes niveles.

Cuando en el Pleno de 2003 el Ayuntamiento de Alzira acordó iniciar el proceso de reconocimiento como Ciutat Amiga de la Infancia se apoyaba en unos planteamientos políticos municipales de interés en la participación, recursos presupuestarios y personales aplicados y actividades en marcha o programadas. La primera solicitud de reconocimiento fue un inicio de compromiso de que la Infancia fuera una prioridad para Alzira y, poco a poco, fueron aumentando los programas y las realidades, con la participación ciudadana, alternativas de ocio saludable, programas en la radio municipal, integración de menores extranjeros, etc.

Más de 10 años después, aquello que se explicó a UNICEF que se estaba haciendo y comenzando a hacer no ha crecido ni ha empapado la política municipal alzirenya colocando a niños y adolescentes como elementos centrales. Al contrario y peor todavía, han ido desmontando despacio aquello que se empezaba entonces a hacer, sin añadir alternativas ni plantear nuevas actividades o programas de participación, ocio, sensibilización sobre los Derechos de Niños y Niñas, medios de comunicación locales, movilidad urbana, etc. Incluso, ni se ha protegido como teóricamente haría falta a los menores porque no los afectan tanto de cerca los efectos negativos de esta crisis económica con más becas y ayudas de libros o de comedor, de actividades deportivas o extraescolares o alternativas a los comedores escolares en las vacaciones escolares, por ejemplo, que en verano las niñas y los niños también comen.

Es una lástima, pero Alzira no es una ciudad que se comporte ni esté en camino de comportarse como “Amiga de la Infancia” y por eso me da vergüenza ver como vuelven a solicitar el reconocimiento. Porque ahora no es momento de futuribles y posibilidades, sino de evaluar la realidad actual y la lamentable evolución de la política municipal en cuanto a los niños y adolescentes en los últimos años. Y no es sólo cuestión de falta de dinero y presupuestos sino de sensibilidad del gobierno municipal y de las personas que lo conforman. Y esa sensibilidad de cara a niños y adolescentes hace muchos años que ni está ni se la espera.

Eduard Hervàs
Psicólogo

VERGONYA D'ALZIRA, QUE VOLEN QUE DIGUEN QUE ÉS AMIGA DE LA INFÀNCIA

Hem pogut llegir els darrers dies a la premsa comarcal que el Ple de l’Ajuntament aprovà el passat 30 d’abril sol·licitar la renovació del reconeixement d’Alzira com a Ciutat Amiga de la Infància, i que els dies 5 i 6 de maig es reuniren en paral·lel les dues seccions del Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes, els d’Especial i Primària i els de Secundària.

Dues notícies esperades, com s’espera el pas de les estacions o que vinga Nadal en desembre i les Falles per Sant Josep. Com ja vaig comentar fa uns mesos, l’Ajuntament trau quatre vegades a l’any el florero del Consell de Xiquets i Xiquetes, renta les flors de plàstic i el posa a la taula del saló de plens, per fer-li una foto amb algun regidor o regidora, perquè l’alcaldessa ni va.

No cal repetir que aquest Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes no té res a veure amb el que s’entén com a Consell de Participació Infantil, que es defineix com a órgan formal on els i les menors de 18 anys fan valdre el seu dret de participar, de ser escoltats i poder comunicar-se directament amb els autoritats municipals. Un lloc  per a aprendre a conviure i aprendre la democràcia participativa, en contínua relació amb el conjunt de xiquetes i adolescents de la ciutat i dels adults i els seus governants.

I açò, des de la reflexió personal i social del “bé comú”, per aconseguir que infants i adolescents, en general i en petit comité, tinguen la possibilitat de manifestar i decidir com volen que siga la seua ciutat, de la que en són part ara al present i en seran en el futur. I els adults, especialment els governants, els reconeguen els seus drets i tinguen en compte la seua opinió.

És clar que açò no és, ni de molt lluny, el que, trimestralment, es fa quan es trauen els floreros dels Consell de Xiquets i Xiquetes d’Alzira. Ni se’ls fa cas ni se’ls té en compte més enllà de dir que demanen i tornen a demanar, com si foren vassalls d’uns senyors i senyores que només els volen per a la foto. En allò que des de l'Ajuntament segueixen anomenant “Observatori Infantil” (unes fitxes amb suggeriments, propostes o denúncies) es repeteixen com una lletania les mateixes propostes, denúncies i suggeriments, sense que hi haja una aplicació real a les polítiques ni als pressupostos municipals. I no es coneix  cap avaluació ni acarament entre les necessitats i les demandes i els resultats que poden veure's als carrers i als programes de les regidories.

Per a aspirar una ciutat a ser reconeguda com a “Amiga de la Infància” és necessari que hi haja un Consell de Participació Infantil però calen mes coses com, per exemple, tindre un Pla Local d'Infància i Adolescència, uns informes sobre la situació de la infància i l’adolescència al municipi, uns Pressupostos previstos i reals aplicats, una avaluació de l’impacte que estan produint les polítiques que s’apliquen i una coordinació interna i externa dels tècnics i polítics responsables. Però, a més i també, una difusió al municipi de la Convenció dels Drets de la Infància i Adolescència a la ciutat, una sensibilització de la població quant a les necessitats i drets d’infants i adolescents i una col·laboració amb altres entitats locals que treballen per al infància a diferents nivells.

Quan al Ple de 2003 l'Ajuntament d'Alzira acordà iniciar el procés de reconeixement com a Ciutat Amiga de la Infància es recolzava en uns plantejaments polítics municipals d'interés en la participació, recursos pressupostaris i personals aplicats i activitats en marxa o programades. La primera sol·licitud de reconeixement fou un inici de compromís de que la Infància fora una prioritat per a Alzira i, a poc a poc, anaren augmentant els programes i les realitats, amb la participació ciutadana, alternatives d'oci saludable, programes a la ràdio municipal, integració de menors estrangers, etc.

Més de 10 anys després, allò que s'explicà a UNICEF que s'estava fent i començant a fer no ha crescut ni ha amerat la política municipal alzirenya col·locant a infants i adolescents com a elements centrals. Al contrari i pitjor encara, han anat desmuntant a poc a poc allò que es començava aleshores a fer, sense afegir alternatives ni plantejar noves activitats o programes de participació, oci, sensibilització sobre els Drets de Xiquets i Xiquetes, mitjans de comunicació locals, mobilitat urbana, etc.  Fins i tot, ni s'ha protegit com teòricament caldria als menors perquè no els afecten tant de prop els efectes negatius d'aquesta crisi econòmica amb més beques i ajudes de llibres o de menjador, d'activitats esportives o extraescolars o alternatives als menjadors escolars en les vacances escolars, per exemple, que a l'estiu les xiquetes i els xiquets també mengen.

És una llàstima, però Alzira no es una ciutat que es comporte ni estiga en camí de comportar-se com a “Amiga de la Infància” i per això em fa vergonya veure com tornen a sol·licitar el reconeixement. Perquè ara no es moment de futuribles i possibilitats, sinó d'avaluar la realitat actual i la lamentable evolució de la política municipal quant als infants i adolescents en els últims anys. I no és només qüestió de manca de diners i pressupostos sinó de sensibilitat del govern municipal i de les persones que el conformen. I eixa sensibilitat de cara a infants i adolescents fa molts anys que ni està ni se l'espera.

Eduard Hervàs
Psicòleg

PSICOPATOLOGIA D'UNA ALCALDIA

Conec Elena Bastidas des que començà com a regidora a l'Ajuntament d'Alzira i jo treballava al Departament d'Educació com a psicòleg. Aleshores ella estava doblement en l'oposició: l 'oposició política i preparant-se a oposicions, crec recordar que per a jutgessa. No parlava valencià de manera habitual i es plantejà aprendre'n i parlar-ne, que havia de ser bo per al seu futur. En poc de temps deixà les dues oposicions, es professionalitzà com a dona política i de partit i començà a defendre's en valencià per tal de poder usar-lo quan considera convenient, com ara mateix ja ho fa. 
 

Però no vull ni m'interessa escriure una biografia d'Elena ni descriure les nostres relacions que, si al principi foren ben normals per a una regidora jove de l'oposició i un tècnic municipal, després es van dissoldre en el no-res, encara no sé per què i ni m'interessa, perquè ja no he de posar a la pràctica els objectius polítics i programàtics d'un govern municipal, com aleshores.
Ara només vull reflexionar sobre com m'ha impressionat i, fins i tot, afectat la notícia eixida als mitjans escrits i digitals, amb alguns comentaris d'altres lectors, sobre el previsible desnonament per expropiació d'unes persones que ara mateix viuen al Torrejó Alt d'Alzira. Per a enderrocar-les i ubicar-hi un parc, jardinet o similar. Pel que vaig llegir, hi ha algunes persones a les que pagaran una misèria per deixar-los sense casa; en algun cas, 1.500 o 2.000 euros.
Pel que sembla, Elena es sentí entre ofesa, agredida i amenaçada quan un veí del Torrejó li va dir en el programa ‘L’alcaldessa respon’ que si el tiraven de sa casa, amb els diners que li quedaren es compraria una escopeta. La seua resposta institucional fou dir-li al policia que el llançara fora de la sala. Algun comentari en un diari local digital parlava de la manca d'empatia i la gelor de l'alcaldessa davant d'una persona amenaçada de quedar-se sense la seua casa que, suposem pel preu, potser siga xicoteta i miserable, en un barri deprimit i degradat. Però és sa casa, el lloc on viu i pensava viure, on dorm, menja i es resguarda de la pluja i del fred i s'amaga del sol, on té les seues moltes o poques pertinències i records d'una vida.
I, professionalment parlant, vaig pensar que qualsevol Alcaldia, també la d'Alzira, recolzada amb els vots de la seua ampla majoria, que ofereix llançar de sa casa a una persona o una família, té una greu psicopatologia. No parle de malaltia mental d'Elena, que no és el cas ara, ni tampoc no m'importa. Ella pot tindre la seua psique com vulga,  puga i li deixen. Em referisc a l'Alcaldia com a concepte i concreció com a centre de poder municipal que, si no tinc mal entès, hauria d'administrar la ciutat amb l'objectiu d'aconseguir el bé comú.

Em pregunte jo si hi ha algun bé comú en un jardinet, parc o similar construït sobre els enderrocs de d'unes cases d'on han hagut de llançar als seus habitants a canvi de 1.500 o 2.000 euros, perquè no se'n volien anar a bones. No a canvi d'una altra casa similar, en un lloc pròxim i, aprofitant l'ocasió, amb millors condicions. No, simplement pagant el preu que se li marca per l'Ajuntament -o un poc més si s'atreveix a al·legar i recórrer-ho judicialment, si cal.
No, no és un bé comú. I si l'Alcaldia només fa que manar que tiren de la sala al senyor que es nega a anar-se'n i diu que comprarà una escopeta amb els pocs diners que li quedaran és que té una certa psicopatologia, potser Psicopatia Institucional. És una manca de sentiments en relació a les persones a les que se'ls pot estar fent mal i seguir fent-los-en. Psicopatia institucional, quan importa només  el que la institució programa i fa sense pensar en aquells als qui es pot llastimar. 
No parlaria d'Autisme Institucional, perquè la comunicació existeix i és selectiva, i es sap molt bé com i a qui cal afavorir i a qui no. Sempre hi ha persones i institucions més arrimades a qui cal acontentar i procurar no fer sofrir de cap manera. 
No és Autisme institucional, encara que ho semble quan l'Alcaldia es nega al diàleg amb una part de la seua ciutadania que, haja-la votat o no, és ciutadania, paga impostos, les despeses i els seus jornals. O quan fa oïdes sordes a la veu dels xiquets, xiquetes i adolescents, any rere any, a qui fan creure que els faran cas algun dia. Al final, els adolescents es fan majors, volen del niu i un problema menys; ja n'entraran uns altres per a les fotos.

Les institucions psicopàtiques no solen anar als professionals de la salut mental, perquè no són conscients de la seua malaltia. El seu afany de simulació i d'autoengany els supera i arriben a voler fer creure que el bé comú d'un jardinet pot aconseguir-se amb allò que anomenen amb les seues amistats “danys col·laterals”. L'autocomplaença que els ve del poder dels vots arreplegats a les urnes els impedeix confrontar-se amb la realitat, llàstima siga i llàstima de vots.
Mirant-ho bé, trobaríem també a l'Alcaldia trets que podrien determinar l'existència d'altres trastorns, però no Esquizofrènia Política, que li permetria des-responsabilitzar-se dels efectes de les seues decisions, per acció o omissió. Normalment l'Alcaldia dissimula i simula amb somriures, però segur que quan es mira sola a l'espill municipal, en trobar-se el rictus fred i cínic, tanca els ulls i recorda el recompte dels vots, com si foren l'única font de saviesa i dignitat i l'excusa perfecta per a manar fer i desfer. És aleshores quan s'adona que té dret a tot perquè és reconeix com una perfecta Alcaldia Feudal, i es riu perquè es convenç que es bo per a la ciutat fer un jardí sobre els enderrocs de les cases expropiades dels seus vassalls.

Llàstima.

Eduard Hervàs
Psicòleg