Davant de la Creu, processoneta cívicotradicional amb els ballets, els gegants, el carro de la murta dut per bous.
Darrere de la Creu, la processó-processó religiosa. amb la banda de dolçaines i tabals, seguida una allau de falleres amuntegades i ben desordenades entre elles mateixes. Fidels amb el ciri encés mesclats amb els visitants de la fira, en dues files paral·leles elàsticament asimètriques i poc endreçades. Estendards amb brodats lluents, clavaris i clavàries, clero revestit, bisbe embaculat... I les autoritats presidides per la senyora alcaldessa Bastidas, precedida per la seua cort de regidors, del govern i de l'oposició.
Enmig de tot, la Mare de Déu, damunt de l'anda-dosser de flors ben endreçada, però poc d'acord amb la realitat que l'envoltava: tocava a vora i vora de les parades de les fires, i havia de superar els diferents esgraons i altres obstacles del terra. Després, el terra complicaria la marxa de totes i de tots (més d'elles que d'ells, per les sabates de tacó fester) en passar pels bastos quodols punxeguts del carrer de Santa Caterina. Al final, embotida en ella mateixa, passà tocant la Banda.
Evidentment, encara que hI havia alguns homes mudats que intentaven posar una mica d'ordre, la procesó era, ben bé, un desastre. Mancava allò que diuen un "arreglador de processons". Però dels bons, dels qui saben arreglar i fer que la processó sone i llua ben sonada i ben lluida.
L'alcaldessa Bastidas, com si la processó no anara amb ella, com la ciutat. Allà darrere, sense saber el que passava per davant. Els tradicionals gegants i cabuts, amb els dansadors i dansadores, allà davant, allunyats dels qui manen, que no els importa res allò de les tradicions i de la història, al menys ací a Alzira. Vaja o no vaja bé allò per allà davant, ella ben digna i devota escoltada pels seus (fins i tot, pels regidors de l'oposició.
El clero i el bisbe, ben disfressats com sempre i com si pensaren en les musaranyes, fora de la realitat del món real.
Passà la Banda tocant tocant i el poble tornà a ocupar del tot el carrer, entre parada i parada d'artesania industrial... (parlarem algun dia de les fires?)
Una bona estona després, es sentiren els coets i suposàrem que la Mare de Déu havia entrat ja a l'església. Amén.
I Alzira seguí allà fora, sempre al·lucinada pels comportaments dels qui viuen de manar: Tan al·lucinada que ja ha oblidat que viuen perquè els paguen amb els impostos, encara que no sàpiguen massa bé com es guanyen el jornal, perquè la processó de la vida local està ben desarreglada (dia a dia, carrer a carrer, escola a escola) i no hi ha qui pare un minut per pensar com arreglar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada