DIA D'ESTELLÉS 2010

Quatre videos de jóvens, per a la Diada Estellés 2010












ç

FIARE: BANCA ÈTICA

FIARE és una realitat de Banca Ètica. En aquesta temporada en que estem adonant-nos de les maniobres dels amos de l'economia mundial -bancs i similars- i que tot*s patim aquesta situació a alt i baix nivell, cal conèixer què és la Banca Ètica, què és FIARE i començar a prendre opcions.

PERU SASIA - Entrevista al Presidente de FIARE, Banca Ética y Ciudadana from AttacTV on Vimeo.

UN ESGLAI I UN ADÉU INESPERATS; TONI ZARAGOZÁ

Deixeu-me que us faça partíceps d'un esdeveniment que m'ocorregué fa uns dies, amb les necessàries informacions complementàries que poden fer-vos entendre la inexplicable qüestió.

Circulava amb la meua bici nova pels voltants del Centre La Ribera de Carcaixent, bici germana de la que tenia fins que me la furtaren del garaig comunitari, amb tot i casc, ulleres de sol i samarreta quasi reflectant. Aleshores divisí a la llunyania per damunt la vorera, corrent a pas de carrera, una persona que em resultava coneguda. Amb la velocitat que de vegades computa el cervell m'adoní que era l'Antonio Zaragozá (alias Toni Zaragozá), aquell a qui aprovaren fa dos anys amb un quasi impossible 8 el primer examen de test de l'oposició a la plaça de tècnic d'Educació de l'Ajuntament d'Alzira que jo, al llarg de 18 anys, havia anat configurant i donant-li cos i contingut. Aquell que en el segon examen -que tingué lloc més d'un mes després del primer, per donar-li temps- aprovà amb les puntuacions unflades d'una part del Tribunal i el suspens de l'altra part, amb constància a l'acta que no estava per aprovar. En aquell procés selectiu on al primer -i únic- examen a mi em van posar un 4,906, i on s'empenyà l'alcaldessa Bastidas en presidir directament. No sé si perquè es presentava Toni, l'home de l'amiga de la seua amiga i col·laboradora Alícia, o perquè em presentava jo. He de confessar que en les poques ocasions en que ens hem creuat en aquests anys no he gosat de dir-li res; supose que no és obligat quedar bé amb qui no tens què.

Com dic, ell corria a peu i jo a bici i ens vam creuar a velocitat de creuer, i jo el vaig mirar, sense dir-nos res. Minuts després, vaig haver d'allargar-me fins la fi d'aquella llarga avinguda, fer una rodona i tornar per l'altre carril de la calçada abans de girar per un caminal. I aleshores el vaig tornar a veure vindre al ritme del seu trot d'entrenament. Ens vam tornar a creuar i, en el moment que coincidirem en temps i espai, un al costat de l'altre, ell damunt la vorera i jo a la carretera, es girà, alçà els braços com un butoni i, amb veu alta i greu em feu “Uuuuu”, com volent assustar-me. I de fet em vaig esglaiar un poc per la sorpresa de l'atac verbogestual. (No sé si des de l'experiència de la carrera pedestre sabrà el Sr. Zaragozà que un corredor en bici és un subjecte emmaquinat amb un cert risc; qualsevol cosa que surta pot provocar un accident, una caiguda, per exemple). Després de la sorpresa del seu crit esgarrifador no vaig poder més que girar-me (ja estava uns metres més enllà, que no vaig frenar i la bici seguí avant com si no res) i cridar-li “quilipolla”, més que res com a mecanisme alliberador de la tensió i exorcitzador, per si de cas.

Tot allò em dugué a unes pregones reflexions que van quallar en dos punts alternatius però complementaris: o és que el Sr. Toni em té molt present i era capaç de reconeixer-me sota el casc i les ulleres i damunt la bici, que no sé per què, que jo no li he fet res, o és que es dedica a asustar tots els ciclistes que es creua en els seus entrenaments: no sé què serà pitjor de les dues coses.

A l'endemà, comprant al supermercat, bon lloc per trobar conegudes i coneguts, vaig coincidir amb un director d'un centre escolar d'Alzira, li vaig preguntar pel Sr. Zaragozà i, de passada, li vaig contar l'anècdota. I m'informà, coses de la vida, que l'Antonio ja no treballava a l'Ajuntament d'Alzira, que havia tornat a la seua plaça que tenia Alberic, on havia demanat excedència per vindre a Alzira. Amén, novetat: ara s'ha quedat el Departament d'Educació al 50% de tècnics perquè el Sr. Antonio Zaragozá ha preferit els Serveis Socials d'Alberic a l'Educació d'Alzira, no sabem per què. Haurà de tornar a eixir la plaça, dic jo, encara que siga per ocuparla algú interinament que, supose, haurà demanat excedència...

Al que anava des d'un principi, que no sé com prendre'm el tema de l'esglai del corredor. El que intentaré és no elaborar cap de fòbia a la bici, a Carcaixent o als corredors de peu pla. Ni tampoc iniciaré un procés de paranoia de persecució, estaré alerta. Encara com em vaig col·locar un retrovisor a la bici! Així podré veure si s'acosta corrent algun correcamins desesperat... Però i si duu la moto? Aleshores no hi haurà res a fer, perquè amb casc és segur que no el reconec. Confiem, doncs, en la sort i en la no-coincidència passiva. Però, sempre ens quedarà canviar d'itinerari. A ell o a mi.

ELLES I ELLS TAMBÉ TENIEN DRET. APLIQUEU LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA!!

Per una sèrie de casualitats -que al final no ho són tant- he hagut de llegir públicament aquesta vesprada el Manifest en Homenatge a les persones dependents que han mort abans de que foren declarades legalment dependents i reberen les ajudes legals, i als seus familiars cuidadors i cuidadores.

Ha estat a la plaça de l'Ajuntament d'Alzira, com a tantes altres ciutats del País Valencià, amb l'assistència d'un bon grapat de dependents i familiars, professionals amb relació a la discapacitat i la dependència, representants de sindicats i partits (excepte el PP, evident i vergonyós).

El manifest de la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència de la província de València que vaig llegir megàfon penjat i micro a la mà, recordava la realitat de les 6.300 (ara ja 6.400, han dit a València) persones dependents que sol·licitaren a la Generalitat Valenciana ser reconegudes com a tals i poder rebre les ajudes públiques que per llei tindrien dret. Una llei que votà al seu dia el PP al Parlament i que la Generalitat Valenciana es nega a aplicar com caldria.

I recordava el patiment dels dependents que ja no estan i de la força que iada dia empenyé els seus cuidadors i cuidadores familiars. malgrat el cansament quotidià i la manca d'ajudes. I la vergonya d'unes estadístiques oficials que no apareixen perquè la Conselleria no té vergonya...

I es denunciava el paper de la Conselleria de Benestar Social i del seu conseller (Cotino) i del president (Camps) del Govern Valencià (per cert, hui a Boston amb FontDeMora, per a buscar un GranEvent i fugir de les Corts Valencianes...), que traeix l'esperit de la Llei de la Dependència en aplicar-la ací i ser una nova excusa per a negocis privats.

En llegir el manifest vaig haver de pensar en el que s'hi deia, coses que ja sabia però que no les havia pensades seguides, una a una. En parlar després amb familiars, professionals i antics coneguts relacionats amb la qüestió ens venia a tots a la boca la paraula vergonya. Vergonya de polítics, d'Institucions, de Govern Valencià... que es gasta els diners que no té en GransEvents on es repareixen guanys per a les amistats, com s'està mostrant i demostrant.

Vergonya dels votants que voten els governants? Vergonya de pertanyer a aquesta Comunitat sense País? Hi ha Canal9, diem, i allà s'inventen realitats repetint mentides i s'amaguen veritats censurant notícies i esdeveniments reals i vertaders.

No es pot girar el cap cap un altre costat i ara és hora de recolzar aquestes persones: els dependents i les seues famílies cuidadores. I denunciar el que calga denunciar, fent la força que calga fer: ciutadania, classe política, sindicats, associacions...

Ens han anat esclafant tan a poc a poc i mirant a un altre lloc com si no feren res que, sense notar-ho, estem totes i tots apegats a l'asfalt calent com si forem un xiclet, o una merda... Ens fan creure -individualment, com a poble i com a País- que som el màstil de la senyera, però en realitat ens tracten com a pal de galliner on caguen i s'esmolen els seus esperons...

Elles i ells, persones dependents, tenien el dret que els atorgava la Llei, i moriren abans de poder exercir-lo i beneficiar-se'n. I hagueren de patir més del que calia, elles, ells i les seues famílies. Quants més valencians i valencianes depensçdents moriran sense rebre cap ajuda a la que tindrien dret si no fora per la maldat i la cobdícia d'aquests anomenats polítics?

Per cert, les polítiques i polítics governants locals, a aquesta hora de les 7 de la vesprada, s'estaven mudant i pintant per acodir a la inauguració d'una exposició d'una bona pintora a la Casa de la Cultura. Fins i tot, la d'Acció Social...

(S'havieu adonat que a l'Ajuntament d'Alzira no hi ha Regidoria de Benestar sinó d'Acció?)


Eduard Hervàs

HOMENATGE A PATERNA

Ahir vam assistir al cementeri de Paterna a la inauguració del monòlit den homenatge als republicans i republicanes als que afussellaren i soterraren als fossars comuns. Un dibuix d'Antoni Miró, amb poemes de Vicent Andrés Estellés en un rectangle de ferro cru.

A les tombes comunes hi ha més de 2.200 cossos soterrats de més de 200 pobles i ciutats d'arreu l'estat.

Podeu veure seguidament unes fotos de l'acte i del cementeri, i llegir l'explicació de la notícia als diaris, per exemple al LEVANTE-EMV: PATERNA CICATRITZA LES SEUES FERIDES

És l'hora de desfer-nos com a poble de l'amnèsia i, per dignitat pròpia i nacional, posar en el present aquella realitat que s'ha soterrat al llarg de tants anys.
Per a mi que ahir, a Paterna, mancava molteça gent, especialment aquelles i aquells que volen assumir la representativitat dels ciutadans i ciutadanes als Ajuntaments, Corts, Diputacions, Congrés... També haurien de buscar-se la dignitat per algun racó del record o de l'amnèsia, encara que siga al cementeri de cada poble o ciutat, o als paretons coneguts i oblidats.

VILELLA I EL PAI: ADOLESCENTS I COMERÇ LOCAL

Ara resulta que el PAI de Vilella no està clar. Perquè no es passà a informació publica? Això sembla, encara que la regidora Martínez ens ho ha volgut enredar un poc en fer com si ho explicara. Aixì sembla ser, perquè la dèria autocràtica de la corporació municipal del PP-PSD(PSI) no passa per la informació pública, si és possible. Però no passarà res, ja ho arreglaran burocràticament quan ho hagen de fer, que per això està la burocràcia.

Dies abans ens assabentaren que l'ICO havia facilitat un sac d'euros perquè pugueren remprendre les obres que s'havien parat per manca de finançament, i sembla també que han canviat de constructora. La crisi i això, diuen.

Supose que serà això de la crisi, i supose la crisi que tindrà el comerç local si algun dia s'obrin les portes de les (120?) botigues que s'hi encabiran. Però tampoc no passarà res, perquè la crisi i el pas dels mesos ha augmentat el nombre de llocs de treball que prometien els impulsors del temple del comerç i la diversió comarcal. Si abans hi hauria 1000 llocs de treball ara ja diuen que en seran 2000. El que mai no s'ha dit és quin tipus de lloc de treball i de quina qualitat. 2000 treballadores i treballadors amb tots els drets i deures, contractes més o menys decents (no vull dir legals, que segur que ho seran) que puguen compensar la pèrdua del llocs de treball actuals de les botigues que aniran tancant a Alzira. Diuen que no serà problema, que el comerç local ja està comprometent-se a reubicar-se a Vilella.

Si fora de veres (cosa que dubte) això de la reubicació del comerç local en Vilella tampoc no resoldriem massa, perquè en una Ciutat Educadora i Amiga de la Infància no s'entén que les botigues i els llocs de reunió i distracció s'allunyen del lloc on viuen les persones. A més, on està això de potenciar el comerç local, i Alzira com a centre comercial obert i ciutadà?

Encara com tindrem Vilella, encara que siga uns mesos més tard! Perquè, si no, què faran l'adolescència i la joventut d'Alzira? És necessari que s'òbriga aviat perquè no quede mal l'alcaldessa Bastidas amb els representants de les xiquets i xiquets del Consell Municipal de Xiquets i Xiquetes. Ja sabeu que quan aquell grup de xavales i xavals de 13 a 15 anys, en nom de totes les seues companyes i companys, li plantejaren la seua necessitat de tindre un lloc per a elles i ells, un Pub per a menors, un Club, un Local on poder estar, escoltar música jugar, compartir... La seua alcaldessa els va dir aleshores que no patiren, que en poc de temps tindrien a Vilella un Centre Comercial on podrien comprar roba de totes les marques i anar al cine. Aleshores encara no sabia que hi hauria el Museu del Cinema i el Circuït de Karts que, si no, l'oferta hagués sigut minsa! El que no digué és si hi hauria subvencions municipals per a comprar a Zara o Stradivarius i per al cinema de dissabtes i diumenges. Si ho haguera dit, potser la cara dels consellers i conselleres no hagués derivat cap a l'estupefacció, que a ella li degué paréixer cara de meravellosa esperança i satisfacció. Vaja!

Què farien els xiquets, xiquetes i adolescents d'Alzira si no s'acabara de construir el Centre Comercial Vilella?

Què farà el comerç local quan acabe de construir-se i es pose en funcionament el Centre Comercial Vilella?

Per cert, Alzira, Ciutat Educadora, Amiga de la Infància, que aposta pel Comerç Local i els convenis amb els constructors resulta, i és cosa d'altre comentari, que continua sense una Biblioteca Municipal digna i suficient.

EMERGÈNCIES I EMERGÈNCIA REAL

Dissabte passat es van concentrar bombers, policia i un fum d'ambulàncies i de embres de protecció civil i Creu Roja en un simulacre d'emergència que paralitzà els voltants de la Plaça del Regne d'Alzira i alarmà a multitud de veïnat, que no sabien que anava a assajar-se el funcionament de tots aquests mecanismes d'intervenció immediata. Bona part del veïnat estava una mica indignat amb el soroll, el tancament de carrers, els aparcaments... .

A menys de vint metres del guirigall de sirenes i lluminària efervescent, el següent dimecres, dia de mercat, una dona major va caure al terra amb l'anca trencada i va estar una hora gitada i atesa pel veïnat perquè l'ambulància no arribava. I quan arribà només era una ambulància sense assistència médica ni acompanyant del conductor.

Sobren paraules. Alguna cosa falla en l'122, en els plans d'emergència, en la sanitat pública...

PARÈNTESI EN LA SÈRIE HOSPITAL DE LA RIBERA

Preparant el tercer dels capítols de la sèrie de l'Hospital de la Ribera trobe a les primeres pàgines de l'edició nacional del Levante-EMV (opinió?) un escrit del Sr. Manuel Martín, Gerent del "Departamento de Salud de Alzira. Hospital Universitario de La Ribera-Alzira", Alzira, «diez años contigo» la qual cosa m'obliga a posar un parèntesi, ajornar el capítol dedicat a contestar a la pregunta de "com és possible que guanyen diners?" amb ELS AMOS I ELS ENCARREGATS, i glosar aquesta col·laboració.

El Sr. Gerent ens recorda que el passat 1 de gener l'Hospital de la Ribera complí 10 anys de funcionament, compartint la seua infinita alegria perquè sembla que han abastat la seua maduresa com a professionals i com a institució plenament integrada en la vida de la comarca de la Ribera. Això si, l'Hospital de La Ribera serveix per vertebrar la comarca, fins i tot trencant la divisió d'Alta i Baixa, encara que les comunicacions que hagueren servit per vertebrar-la veritablement i poder accedir-hi ràpidament i amb seguretat encara estan ben lluny. Però això és una cosa d'altres anàlisis.

No sé per què s'empenyen els senyors que ens parlen de les meravelles de l'Hospital i del Departament de La Ribera en demostrar-nos l'esforç en prestar uns serveis de qualitat, l'esforç per tornar la salut als pacients i en l'esforç per fer que no es posaren malalts. No caldria tant de convenciment si fora de veres realitat. Els reconeixements i les certificacions de qualitat, la qualificació dels serveis en l'avantguarda de la sanitat valenciana no sembla als usuaris i usuàries que valguen per a molt quan quotidianament pateixen les mancances reals de l'hospital i no reconeixen en la realitat activitats de prevenció més enllà de les revistes o insercions publicitàries en ràdio i premsa. Té raó en allò de la globalitat de la Salut dels habitants de La Ribera, però no que des de l'Hospital o el Departament faça massa per evitar que emmalaltisquen. Programes preventius, seriosos i eficaços, on estan? En els racons de la història ja fa massa anys, que no en els tebeos que encarten als diaris.

Quant que els agraden les xifres!!! Tantsmils ingressos, tantesmils urgències o intervencions quirúrgiques, o proves de radiodiagnòstic; o migmilió llarg d'urgències externes. Ja en parlarem de tanta xifra, però es suposa que això és el que ha de fer un Hospital i un Departament o una Àrea de Salut, no? Potser no tants i millor acabats, però hauran d'atendre urgències i especialitats, fer anàlisi i ressonàncies, radiografies i altres proves. Quantes? Les que siguen necessàries, ni més ni menys. Les quantesmil que calga.

Una pregunta: quantes urgències són necessàries per atendre una urgència? Una altra: quantes urgències són per causa de les modernes operacions ambulatòries, o de les agendes tancades? Serien necessàries també aquestes si altres xifres semblants. I saber quantes en són a usuaris del Departament (que entren en el cupo) i quantes per als de fora, que paguen per acte mèdic. I quin tipus d'atenció. Quants diners paga la sanitat pública perquè els seus pacients siguen atesos en "l'Hospital Privat de La Ribera". Ja saben, és privat quan atén a pacients de fora del Departament.

Segueix parlant de la por que feia la nova experiència de la UTE per a gestionar un hospital. I segueix fent-ne, de por. La diferència entre el que costa una cosa i el que es cobra per ella és el benefici per a la empresa gestora, no? Fa por, ja en parlarem. I diu que el ModeloAlzira és una realitat plenament consolidada... A la Comunitat Valenciana i a la Madrilenya... I poc més. Fa por? I que no em diguen que a Canadà copien aquest model així com ens funciona ací, que no m'ho vaig a creure.

Els llits, ens diu dels llits, que l'Hospital té ara 300 llits, que ha crescut en tamany. I què? Hemodiàlisi nova i ampliada, hospital de dia oncològic... Tot inversions, 5 milions en inversions, regalets que fa l'Hospital al veïnat riberenc? No, obligació contreta i contractual per la UTE amb la Conselleria. De risa, ens volen fer veure que les obligacions són regals!! A banda de la seua obligació, beneficis industrials. I un centre de referència en diferents tècniques punteres i epatants.

Excel·lències, ISO, Tops20, gestió de qualitat en diverses àrees... índex de satisfacció del 90% i una valoració de 9!! A qui li pregunten i sobre què? A les dones que acaben de parir i tot ha eixit bé? A les persones que estan esperant que els familiars dels malalts que estan asseguts a la planta d'urgències siguen atesos? Als qui fan esperar i esperar, anar i tornar? Si em deixen preguntar a qui jo vull puc saber, fins i tot, quina serà la resposta. Això també ho saben el gerent i el cap de màrqueting. Fins i tot quan convenien i contracten la formació i la investigació. Que no dubte que siga bona i puntera, també. Com el de Màrqueting, un dels millors departament de l'Hospital.

Continua alabant els treballadors, 1.844 hòmens y dones -de l'hospital i dels centres de salut-. Una plantilla amb molts valors, els veritables protagonistes de la dècada prodigiosa de la Salut a la Ribera. Cal que reconega l'esforç i la dedicació de totes i tots i cadascuns i cadascunes, amb professionals a l'avantguarda del tractament de qualsevol patologia. Però també caldrà que la reraguarda estiga ben coberta, que és molt gran encara que siga un conjunt de malalties insignificants -o no tant- i repetides i avorrides... Per què serà que els treballadors i treballadores de la UTE de la Ribera diuen que cobren prou menys i treballen tantes més hores que els companys i companyes de la sanitat pública?

Els treballadors i treballadores són els qui ara mateix estan sofrint i sostenint el sistema de La Ribera amb el seu esforç i necessitat de tindre un jornal, amb uns contractes tan perfiladets, minimitzats, retalladets i acurats a favor de l'empresa. (O a casa, que no és obligat que estigues contractat a la Ribera.) I la plantilla, que en massa casos ha de deixar els criteris profesionals per seguir els objectius de l'empresa, pot aconseguir incentius si aconsegueix objectius que, massa vegades, ni sap quins són. Una plantilla jove, molt jove, que ha d'aconseguir amb el vigor juvenil dur endavant tota la tasca que se li posa per davant. Saben quants metges han abandonat l'hospital en l'últim any? Per això canvien tant en alguns serveis, clar, i no acaben d'aterrar mai. I les diferències entre treballadors de la UTE i de la Sanitat Pública, o com els de la Sanitat Pública han perdut tantes possibilitats al Departament.

Ens parla el Sr. Martín, Gerent, de passats i de futurs i de que continuaran estant amb tots els ciutadans de La Ribera amb l'objectiu de vetlar per la nostra Salut, la Salut del Departament 10. Malgrat tot i gràcies a la complicitat de la Sanitat pública valenciana. Que en lloc de contolar paga i deixa que facen el negoci...

Tanca parèntesi i continuarà la sèrie.

Eduard Hervàs

Hospital de la Ribera 2: EL QUÈ I EL PER QUÈ: EL QUANT

L'Hospital de la Ribera va ser el primer hospital de la xarxa pública que s'havia de regir amb un nou model, el de concessió administrativa a la iniciativa (empresa) privada. Calia fer l'Hospital i no hi havia massa diners. Per això, a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana se li va ocórrer provar allò de l'Hospital Públic amb Gestió Privada.
L'Hospital el construiria una empresa (o unes empreses) amb els seus diners (o els que els deixaren els bancs o les caixes) i la Generalitat els aniria pagant cada any un tant per cada habitant de la zona de l'Hospital als qui s'hauria d'atendre debades en tots els serveis sanitaris. En aquest pagament anual entraria tot: serveis sanitaris, construcció de l'Hospital i manteniment. En passar els anys convinguts, que en principi eren 10, l'Hospital tornaria a la Conselleria.

La concessió per a la construcció i l'explotació, al 1997, va ser per a un grup d'empreses privades que s'anomenà UTE (Unió Temporal d'Empreses) Ribera Salud. La UTE estava formada per una empresa de l'àmbit sanitari, ADESLAS (51%), de l'ambit de la construcció, ACS-dragados i Lubasa (cadascuna amb el 2%) i les que tenien els diners: CAIXACARLET, BANCAIXA i la CAM (45%). Diuen que van haver en aquell moment serioses presions de la Generalitat front a les Caixes, que no tenien massa gana de l'experiment però van haver de cedir i embarcar-se en allò.
Els carletins poden recordar com la fussió entre la BANCAIXA i CAIXACARLET i els negocis de l'Hospital de la Ribera es van fussionar també. D'ací que persones afins per família o consanguinitat ideològico-político-econòmica d'un dels artífex de la pujada al poder de la Sra. Alcaldessa Crespo, l'exalcalde psocialista José Suey, aconseguiren llocs de treball a l'Hospital, i encara seguisquen allí, 10 anys després.
Pensaven que la construcció de l'Hospital els costaria 41 milió d'euros, però acabà pujant i pujant fins a 72 milions. (Algú diu que els diners que CaixaCarlet hagué de traure de més van ser part de la puntilla que obligà a la fussió amb Bancaixa)

Des que es posà en marxa, l'any 2009, la UTE Ribera Salud rebria 204 euros per habitant de la zona i any. A més, l'Hospital podia atendre malalts de fora de la zona i pacients de les asseguradores privades, que és clar que haurien de pagar els serveis que se'ls prestaren.
Però el negoci no era tant, o no estava ben enfocat, i després de 4 anys de pèrdues (reconegueren que havien perdut 5,24 milions ) la Conselleria de Sanitat decidí arreglar-los-ho millor. I van decidir extingir el contracte i tornar-los els diners (es pressupostaren en 2003 fins 43,9 milions d'euros) A més, els van indemnitzar amb 25,4 milions d'euros pel que hagueren pogut de guanyar els 6 anys que quedaven fins els 10 que havia d'haver durat. Una indemnització que no estava prevista en cap lloc: un bon regal (A tot açò, la Sindicatura de Comptes informà negativament d'aquesta indemnització, però ací això mai no importa).

Així, als 4 anys, es resolgué el contracte i la Conselleria tornà a ser l'ama total de l'Hospital de la Ribera. però només per a tornar a traure el negoci a concurs, afegint la privatització de tota l'Àrea 10 (amb els 13 Centres de Salut) i pagant la quantitat molt millorada de 379 € per habitant i any. I la concessió s'allargava a 15 anys, ampliable a 20. I el concurs se'l tornà a adjudicar-se a la mateixa UTE Ribera Salut.
El negoci va ser redó. Quan els números eixien mal per a la UTE-Ribera Salut, la Conselleria feu totes les filigranes per arreglar-los-ho bé, i a partir de 2003 ja va quedar tot clar i començaren a guanyar i repartir-se diners. I en 2005 tingueren 1,8 milions d'euros de beneficis; en 2006, 2,5 milions d'euros; i en 2007, 3,1 milions d'euros. (Va com va i reparteixen beneficis?, diuen alguns....)

Hi ha qui pensa que en la Salut Pública no s'haurien de guanyar diners... Però a la nostra Àrea 10, ara Dpto. 11 de Salud els empresaris van repartint-se bona cosa de beneficis.

Sí, la pregunta és: com és possible que guanyen diners? La resposta, a partir del pròxim capítol, però avance que té molt que veure amb els treballadors i treballadores.


Per llegir un poc i fer memòria:

EL PAÍS: Segunda versión, a la baja, del modelo Alzira

LEVANTE-EMV: Colapso en el Hospital de la Ribera


Articles d'abans:

• 10 anys de l'HOSPITAL DE LA RIBERA, 1: INTRODUCCIÓ

Continuarà amb:

• ELS AMOS I ELS ENCARREGATS
• ELS CLIENTS I EL PERSONAL
• L'ATENCIÓ I LES ESTADÍSTIQUES
• LES NOTÍCIES I LA IMATGE
• PASSAT, PRESENT I FUTUR

10 ANYS DE L'HOSPITAL DE LA RIBERA D'ALZIRA, 1: INTRODUCCIÓ

Ja fa 10 anys que s'inaugurà l'Hospital de la Ribera. Ens ho han recordat molt activament en diferents mitjans de comunicació, a nivell comarcal o de país. Des de l'empresa que gestiona l'Hospital han aprofitat per contar-ho a la premsa, ràdio i televisió, i què bé el tipus de gestió privada del servei públic de la sanitat

Són 10 anys d'un servei ben necessari per a una comarca com la de Ribera, des de la Salut com un dret de les persones, i de la Sanitat com a "conjunt de serveis governamentals ordenats per a preservar la salut pública"

Allò que ens diuen aquestos dies els responsables de que l'Hospital de la Ribera i els serveis sanitaris que presta la UTE a l'Àrea 10 són la meravella de les meravelles ens fa riure. Són dades numèriques que volen fer-nos creure que la meravella és realitat: "El Hospital Universitario de La Ribera, en Alzira (Valencia), ha cumplido diez años de funcionamiento en los que ha realizado más de 187.000 operaciones y ha atendido más de un millón de urgencias y 22.400 partos."

Deixeu-me que pregunte:

• És que en un Hospital amb gestió pública "normal" no hi ha atenció a Urgències,
• És que en un Hospital amb gestió pública "normal"no es fan proves, anàlisis o radiografies i similars?
• Un Hospital amb gestió pública "normal"no està també per atendre a la població de la millor manera possible?
• Per què la prensa no ha contat massa coses de la realitat real de l'Hospital i l'Àrea 10, fora de premis i meravelles?

I ara resulta que publiquen a la premsa que una jove de 18 anys va 5 vegades a urgències de la Ribera i finalment l'operen d'Urgència al Lluís Alcanyís de Xàtiva...ÉS MOLT INTERESSANT LLEGIR LES OPINIONS DELS LECTORS A LA NOTÍCIA. AÇÒ TAMBÉ SÓN ENQUESTES AUTOPROCLAMADES

PER ANAR FENT BOCA, encara que no hi ha massa informació, A LA PREMSA I A INTERNET PODEM LLEGIR EN RELACIÓ A L'HOSPITAL...

• LEVANTE-EMV: Colapso en el Hospital de la Ribera
• DINERO Y SALUD: ADESLAS 10 AÑOS COLABORANDO CON LA SANIDAD PÚBLICA. X ANIVERSARIO DEL HOSPITAL DE LA RIBERA
• UNA WEB ANTIGA PERÒ ACTUAL: HOSPITAL DE LA RIBERA DE ALZIRA, LA VERGÜENZA. MOLT INTERESSANTS I ESCLARIDORS ELS COMENTARIS A CADA POST
• EL PAÍS: EL MODELO DE ALZIRA SE EXPANDE .La gestión privada de la sanidad pública se amplía a otros hospitales 10 años después

Després d'aquesta Introducció mínima, veurem en pròxims lliuraments si li peguem un repàs, a poc a poc i en lletres clares, a les quatre o cinc coses que cal dir del què i per què de l'Hospital de la Ribera i l'Àrea 10:

• EL QUÈ I EL PER QUÈ: EL QUANT
• ELS AMOS I ELS ENCARREGATS
• ELS CLIENTS I EL PERSONAL
• L'ATENCIÓ I LES ESTADÍSTIQUES
• LES NOTÍCIES I LA IMATGE
• PASSAT, PRESENT I FUTUR

Continuarà

UNA CONVERSA AL MIG DEL CARRER SOBRE LES LLUMENETES

L'altre dia, un vell conegut em va mamprendre pel carrer, dient que amb el que havia escrit -jo- estava fent molt de mal.
En principi no sabia de què em parlava, però l'interlocutor em va acabar d'il·lustrar: es referia al meu escrit sobre les llumenetes de Nadal als carrers el que estava fent molt de mal als comerciants.
Us promet que em va sorprendre l'abordatge i els raonaments emprats. Sembla ser que si no hi ha llumenetes pels carrers el personal compra menys i els comerciants -alzirenys en aquest cas- vénen menys, i són greument afectats per la crisi. Em va retraure l'interlocutor que si jo deia aquestes coses era només pel que tenia contra l'Ajuntament...

La conversa no acabava d'acabar sinó que, alçant els dos la veu, ens vam repetir els arguments. Semblava ser que o jo tenia molt de poder, tant com per a fer que l'Ajuntament no manara penjar les guirlandes nadalenques pel carrer, o hi havia persones que parlaven per no callar i, mentrestant, buscaven un boc emissari (allò que en castellà diuen "chivo expiatorio") a qui abocar-li els seus mals, i que semblava que era jo.

Després de defensar la llibertat d'expressió -pròpia i aliena- acabí dient que si l'Ajuntament volia defensar el comerç local podia fer altres coses més serioses com, per exemple, no potenciar els centres comercials i, especialment, no haver promogut el meravellós Centre Comercial Vilella (però què faran els pobres jóvens alzirenys si no poden anar a Vilella al cine i a comprar roba de totes les marques, com recomanà i prometé la Sra. Alcaldesa als representants al Consell de Xiquets i Xiquetes d'Alzira en una memorable reunió, com a alternativa d'oci juvenil?).

Vaig alenar tranquil en veure uns dies després que ja estaven penjant els llums nadalencs a les avingudes, i ahir ja estaven tots penjats. Ja no seria culpa meua que a alguns comerciants alzirenys no els isquen ells comptes. Amb tots els respectes a totes i a tots els qui intenten viure del seu treball i dels seus negocis, el problema del comerç local alzireny -i d'altres ciutats- no ve de la Crisi actual ni de les llumenetes que pengen dels fils pel Nadal. La crisi bancària, els acomiadaments laborals i la por que es fa des de cada racó de la ciutat i de la premsa ha agreujat una realitat ben evident.
Ja fa uns quants mesos, comerciants alzirenys em comentaven el poc recolzament que tenien de l'Ajuntament. En aquells mesos, Vilella regalava a l'Associació de Comerciants sis mil euros per tal que feren no-sé-què amb ells. I, aleshores, els comerciants locals no els els tiraren a la cara, cèntim a cèntim, als factòtums vilellencs ni al regidor que, per activa o per passiva, segur que estava pel mig en el fet de l'almoina.

La situació econòmica actual és la conseqüència lógica d'un sistema pervers que ha anat desenvolupant-se des d'uns anys enrera, basat en el consum compulsiu, en fer-nos creure que no podem ser feliços si no consumim i que el món no pot girar si no consumim compulsivament i sense esme. Que és el que hem fet els darrers anys, podent o sense poder, amb la complicitat del sistema bancari i el control del joc per part dels grans especuladors. (recomane la lectura del que profèticament escrigué Arturo Pérez-Reverte en un article de l'any 1998 en El Semanal). Una perversitat economico-consumista que s'arrossega per tots els nivells de l'economia i ara esdevé en recessió, acomiadaments, comerciants locals que no vénen i centres comercials amb ofertes impossibles.

Tornant a l'amic de les llumenetes, deixeu-me dir-li que sent que tant ell com aquells comerciants locals s'ofengueren pel meu escrit. Però sent molt més encara que tinguen posada la bena als ulls i peguen trompades sense saber on ni per què. Haurien de llevar-se la bena dels ulls i posar-se les ulleres per poder esbrinar les raons i els perqués de la situació actual. I quins camins prendre per arribar a un futur millor. Perquè les crisis també tenen futur, si s'entenen com a moments de canvi, i s'enceten nous camins.


(Per assabentar-se'n de la Crisi i l'Economia Global, llegiu ATTAC)

ELS LLUMS NADALENCS QUE EM TOQUEN QUE ELS DEIXEN APAGATS

Llegim a la premsa que l'Ajuntament d'Alzira es gastarà enguany uns 59.000 € en il·luminació nadalenca. No sé si finalment serà eixa la quantitat o haurà baixat perquè els 59.141’86 € (IVA inclòs) era la quantitat màxima per la que podien presentar-se proposicions. Supose que, si ho diu la premsa, serà que ja s'ha adjudicat i abans del dia 5 de desembre tindrem la il·luminació nadalenca ben a punt.

Segons es llig al Plec Tècnic (consulta'l picant a "PLEC TÈCNIC IL·LUMINACIÓ DE NADAL") cal posar uns 140 arcs, 6 motius, l lletrero, 10 cortines i 4 garlandes (deixeu-me que ho diga en valencià en l'aniversari de la Llei d'Ús) repartides per un grapat de carrers, places i parcs de la ciutat. Podeu veure al Plec els punts concrets on s'han de col·locar; supose que com els darrers anys. A tot açò, en aquest preu no entra el consum elèctric ni tampoc un bon grapat d'elements propietat de l'Ajuntament que l'empresa adjudicatària podrà utilitzar (estrelles, papanoels, neu, cortines, palmeres, avets, rètols...)

¿Que a l'Ajuntamentd'Alzira no sabien que havia d'haver crisi quan aprovaren el pressupost d'enguany? Potser quan aprovaren el pressupost encara no, però si quan els 18 de setembre i 8 d'octubre passats s'aprovà el Plec de Clàusules Administratives i el 16 d'octubre la Sra. Alcaldessa Dª Elena convoca el procediment de licitació y, seguidament, es publica al BOP nº 253 de 23/10/2008.

¿El Govern Local vol veure els carrers, les places i parcs alzirenys plens de llum i color, perquè l'esperit nadalenc no s'apague des del 5 de desembre al 5 de gener? Amén, Aleluia.

¿Que hi ha qui pensa que aquest meravellós esperit nadalenc actual és simplement l'exaltació lluminosa del consum desaforat? Si, jo mateix, i és una trista lliçó que estem ensenyant als nostres fills i néts aquella del Consumisme Meravellós Insostenible i Injust. Models de vida i de futur ben desadaptats i desadaptants...

D'un Ajuntament com el que tenim (amb totes les benediccions democràtiques possibles, no ho dubte, al·leluia, amen) no podem esperar molt més. Cadascú educa des dels seus objectius de vida i de futur, i els del PP/PSD-PSIC.CV d'Alzira són els que són.

Però deixeu-me almenys que demane que les peretes acolorides que em toquen en el repartiment (dic jo que, almenys uns 6 euros d'il·luminació en la meua mitjana familiar) no les posen o, encara que siga, que no les encenguen. Així s'estalviarà algun cèntim, dic jo, d'energia. D'eixa que cal estalviar.

Que la gràcia del déu del consum, disfressat ara de vermell amb barbes blanques i després de camell amb reis al damunt, es vesse damunt els vostres cors i pugueu trobar el temps i els espais per comprar tot el que no necessiteu!!

O, si no, que senzillament visqueu aquests dies com una perfecta excusa per fer festa familiar i pugueu fruïr dels vells i dels menuts i dels qui us assemblen més en l'edat. fins i tot, de vosaltres mateixos.

Bona campanya de Nadal i Reis!!

Eduard Hervàs

MASCARELL NO PODIA SER INSTRUCTOR DE L'EXPEDIEN, PERÒ ELS DINERS ELS POSA L'AJUNTAMENT

Ara resulta que tot allò que començà Mr. Mascarell (D. David), la Sra. Alcaldessa Dª Elena i la resta de equiPP de govern municiPPal, i que no van poder acabar perquè abans aconseguiren suspendre'm en el primer examen de l'oposició i que ja no fora funcionari de l'Ajuntament d'Alzira -ni tan sols interí- estava mal fet des del principi.

Això diu l'Audiència de València: el Sr. Mascarell, D. David, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador que em van obrir. Jo ja els ho havia dit en diferents escrits i, com no feren cas i anaren a la seua, vam haver de presentar un recurs contenciós-admninistratiu.

En la primera sentència van acceptar les meues pretensions: que el Sr. David, Don Mascarell, com a regidor no podia ser instructor de l'expedient sancionador.

La Sra Bastidas, Dª Elena i l'equiPP de govern decidí apel·lar. Amb diners de totes i tota la ciutadania alzirenya, això és, sense costar-los a ells ni mig cèntim, clar.

Ara ve allò i resulta que diu la Sala del Contenciós Administratiu de la Comunitat Valenciana que no tenien raó, que el Sr. Mascarell, com a regidor no pot ser instructor d'un expedient contra un funcionari (encara que siga interi). Que ha de ser un altre funcionari del mateix grup, en aquest cas del grup A.

No he vist cap nota de premsa de l'Ajuntament, ni tan sols a la SuperWeb municipal explicant-ho a la ciutadania. Per això, i amb tota la modèstia per contar una cosa pròpia i persona m'atrevisc a contar-ho.

Per cert, que s'ha perdut la sentència amb costes i tot. Això vol dir que han de pagar les despeses del judici. les de la seua part i les de la meua. Ho sent pels cabdals municipals en època de crisi, però l'Ajuntament haurà de pagar les costes... No Dª Elena Bastidas -que encara és alcaldessa- ni D. David Mascarell -que ja no és regidor, viu a Algemesí i va i ve tots els dies des d'Algemesí a València més o menys a les 7 del matí i a les 3 de la vesprada, respectivament. No és just això de que en lloc de pagar ells i la resta de l'equiPP de govern pague Alzira sencera, però no pretendran després de tot que també ho pague jo...

i és que ja vaig pagar prou sense saber massa bé el perquè. Ara, en llegir la sentència, se m'ha vingut al cap altra vegada tot allò de l'expedient, i l'examen d'oposicions... (si no saps de què va, o vols fer memòria pot spicar en el següent enllaç: EXPEDIENTS I OPOSICIONS D'EDUARD HERVÀS.)

I com encara no sé d'on vingué tot aquell procés inquisitorial he pensat que pot ser ja un bon moment per començar a investigar i a lligar caps. Amb l'ajuda de totes i tos els qui sé que -almenys- em respecteu com a persona i algú/alguna m'estima un poc i moltes/molts reconeixen el treball que vaig fer amb l'Educació i la Infància de l'Ajuntament d'Alzira al llarg de 18 anys.

Seguiré informant i explicant com podem, entre tots, anar seguint el fil. I arribar al cap.

AL PRINICIPI I AL FINAL ÉS UNA MANCA DE RESPECTE

Al principi i al final, el que els passa a molts/moltes responsables polítics municipals és que tenen tan poc de respecte a la ciutadania -ciutadanes i ciutadans- que no es pot entendre. Per exemple, als responsables polítics alzirenys els importa quasi res la major part d'alzirenyes i alzirenys. Perquè, com l'amor, el respecte es manifesta amb actes. I si els actes no són o són contraris a les necessitats i dignitat de les ciutadanes i els ciutadans és que no hi ha gens de respecte.

I com a exemples només en posaré tres:
1.- RESPECTE A AL GENT QUE CAMINA, ESPECIALMENT SI TÉ PROBLEMES DE MOBILITAT: ANCIANS, DISCAPACITATS FÍSICS, CARROS DE XIQUETS O DE COMPRAR...

Açò que es veu a l'esquerra és una vorera com les que hi ha moltes a Alzira. A cada carrer solen haver dues voreres, la una a la dreta i l'altra a l'esquerra . Aquesta que es veu ací ja fa llargs mesos -pense que més d'un any- que està clausurada per la columna que dóna llum d'obra a una finca de nova construcció: Al·leluia, els constructors poden més que la dignitat de les persones!! Hi ha més possibilitats com, per exemple, que la caixa de la llum estiga dins la casa. Però això es coneix que és una pèrdua màxima per al negoci, dic jo, i des de l'Ajuntament la senyora alcaldessa -o el seu regidor delegat, que tant s'hi val- dóna el permis perquè tallen la vorera. Total, si per la vorera no passen cotxes!!!

Continuem pel mateix carrer i girem a mà esquerra -mala cosa-.Ve un carrer estret amb unes voreres més estretes encara i, si no n'hi havia prou, retalladetes perquè no puguen passar les persones, ni humanes ni divines.
I després, de regal, una paperera...

Solucions arquitectòniques i urbanístiques les hi ha, us ho jure per la memòria del Garrofer de l'Eixavegó. El que no hauria d'haver és un carrer amb una vorera així. (Si cal, fora voreres o que tot el carrer siga una vorera.)

És un de tants exemples de manca de respecte urbà a la població dintre d'Alzira, Ciutat Educadora. (Per als responsables educadors municipals: l'urbanisme és una de les coses que més educa en una ciutat.)

b) RESPECTE, EN LES OBRES DE L'APARCAMENT DE L'ESTACIÓ.
Quan estiguen acabades esperem que l'estació i els seus voltants siguen ben funcionals i les persones que s'acosten cada dia en automòbil ho tinguen fàcil i cómode. Però mentre es fan les obres no s'hauria de tancar el pas al caminet/passeig nou que acaben d'inaugurar i que segueix sent un encant.
No és difícil deixar un pas que permeta l'accés a l'estació des del final del camí, a l'altra banda del pont. El que passa és que els importa entre un pito i un pito i mig que les persones que van a peu puguen accedir-hi correctament.
Les obres, aquestes i qualsevulles altres que es facen, han de respectar els ciutadans. Però d'això, massa vegades no se'n saben els polítics... i has de rodar per on van els cotxes en doble direcció enfedats del caos de l'aparcament... o buscar una escletxa entre les tanques i buscar el caminet del riu.

c) RESPECTE A LA VISTA I A L'ESTÈTICA CIUTADANA.
Sembla ser que qualsevol constructor d'ieois que tenia diners podia regalar qualsevol cosa a l'Ajuntament, entre ells grans escultures, monumentals desficacis que teòricament valen uns milers d'euros. o això diuen.
Al lamentable calendari de l'Ajuntament d'enguany (en altre lloc el comentí; de vegades els artistes claven al pata també, però en dura un any a la paret) hi ha el mes de novembre amb la millor imatge possible d'un dels monuments desficaciats: quan els ulls i el cervell es fixa en tot menys en el gan Míssil: el cel el color, la boqueta nit... i el míssil es perd als ulls.

Deixem-nos de fulles ni de tonteries, és un míssil camuflat. I com ell, els SantsPatrons (millor eren polivalents per utilitzar-los cada època de l'any).
Manca de respecte a l'estètica, la ciutat i a la història. Com deia aquell, amb diners, torrons... o poc de gust. O enganys. O ni diners ni torrosns, poc trellat i amagar realitats. Manca de respecte.

Podem fer un catàleg d'exemples de manca de respecte a Alzira i els seus ciutadans si m'envies a educalzira@gmail.com les teues propostes.

SETEMBRE DE 1975: DARRERES EXECUCIONS DEL FRANQUISME

Un muntatge fotogràfic amb la cançó Al Alba, de Luis Eduardo Aute,
composada dies abans i escoltada i cantada amb ràbia
recordant uns fets irremediables a les acaballes de la dictadura franquista.
No es pot perdre la memòria ni amagar-la sota un cudol.
Un poble desmemoriat és un poble perdut entre les síncopes del temps
en l'espai del mai-més i sempre vençut.
Per la memòria de la història,
la Memòria Històrica és un element indispensable
per poder gaudir de futur.